Cròniques del destiu (9)
Discurs d’obertura del director del festival Folkestiu a Bétera. Mas del Suís, ací en diuen mas del suïsso, però qui era aquest home que tenia aquesta propietat?, per què a Bétera? Pel moscatell finíssim que elaboràvem?, per les obres del trenet, que va arribar a las segona meitat del segle XIX?, pel comerç de la taronja, de principis del XX, amb aquell funcionari de ports que va acollir els poetes valencians a casa?, qui era en realitat aquest suís del qual tothom en parlava fa anys i panys, quan el poble era lloc d’estiueig dels sinyorets de València…
Miquel Pérez, Maria Moreno, Jordi Pastor, Tobal Rentero, Antoni Sanchez, Vicent Camps, han iniciat el concert amb la veu de Josep Piera, com se sent mediterrani, a Gandia, a Rodes, a Istanbul, homenatge al poeta i versos també de Marc Granell i Garcia Lorca, arranjaments particulars de Pérez Perelló, amb aquest Fines herbes, finíssim, diria que sublim. Les veus, tants instruments o estris, mel i romer, malgrat que l’acústica de l’espai no acompanyava el marc del paisatge sí, i la temperatura s’ha fet suportable fins i tot. Hem viscut l’exquisitesa folk del festival, avui, un producte extraordinari que mereix qualsevol escenari o geografia mundial. La resposta de públic també ha acompanyat aquest primer embat. Folk de cultura excelsa. Per molts anys.
Els focs del país no s’aturen, de cap manera. Revifen, se’n fan de nous, tornen, vénen i van, el foc és ara mateix l’estel més viu, l’actor no convidat que ompli de notícia el dia a dia, fa ja una setmana i no sembla que frenarà.
Aleshores, foc o festival. O a l’inversa, festival o foc. Si hom pensa que ací ha començat el festival folk, potser no s’equivoca, o potser que sí. Si t’ho mires amb els ulls del director del festival, de segur que no, que no hem començat avui. Wittgenstein ho diu així:
«Així és de difícil trobar el començament. O millor: és difícil de començar des del començament. I no intentar retrocedir més enllà.» De la certesa…
Pel que sembla, els fiscals i els jutges espanyols, i tota la banda criminal de la justícia espanyola, prefereixen de no investigar l’espionatge continu i il·legal a segons qui. És el manual de la justícia espanyola: si atempta contra els no-espanyols és un atemptat positiu, per tant no és atemptat sinó garantia que la nostra essència és per damunt de déu, i per tant de la democràcia. Només faltaria.