Ulisses20

—continuar escrivint sobre el destiu, malgrat que ja som a la tardor, no és sinó desconfiar de l’organització clàssica de les estacions—

«Què llegim, a qui i en quina llengua determina què pensem, amb qui i com…» Les llengües de demà, T. Mollà, edicions bromera

Com que els valencians llegim poc, realment llegim poquíssim, potser que el pensament d’una majoria, el què sobretot, no siga ni elevat ni de grans horitzons. Potser que per això, també som tan fàcils de mantenir-nos dòcils, amb la ment colonitzada, presos del pp o del psoe, que és deixar-nos manar per madrit, com si diguérem, que els valencians no pintem una mona.

Realment és això què passa,. que no pintem ni el cul pelat de la mona. Ho vaig comprovar amb dues experiències recents o pròximes:

UNA. En l’assemblea comarcal de la Unió de llauradors, el secretari general va dir que durant anys havia visitat el ministeri d’agricultura per proposar-los canvis, al desgavell del camp valencià. Després tot eren bones paraules, i felicitacions per les propostes , que a madrit, els del ministeri, els espanyols, consideraven bones i positives per al camp. Mai no els van fer cas, va dir el secretari, mai no van moure ni un dit, pel camp valencià. Ni els uns ni els altres, perquè tots plegats són del mateix ‘ministerio’. Uns inútils (açò ho he afegit jo, no ho va dir el secretari).

DUES. Sóc en una taula redona que analitza la problemàtica del vi i les possibles solucions que els experts (els de la taula redona) volien presentar com una alternativa a la crisi que viuen productors, cellers, restauradors, etc. Sort que era una taula a València -en un restaurant d’un centre comercial que no té cap vi valencià a la seua carta- amb professionals valencians. Ho dic, perquè sembla que la crisi era de dimensió espanyola, de dades, de producció, de comercialització de costums dels joves, en canvi de renunciar completament a explicar quina era la problemàtica concreta dels cellers valencians. No se s’ha parlat de cap vi del país, en canvi de nombrar uns quants vins forasters, de denominacions que ,si fa no fa, m’importaven un rave. Naturalment, tots els experts, per parlar del vi, de la problemàtica general -així ho argumentaven- feien ús de l’espanyol, supose que per dimensionar la gravetat de la situació. La llengua dels valencians, hauran pensat, no serviria de manera suficient per fer-se entendre a València. Ves si la crisi de la llengua, entre els empresaris, no serà més grossa que allò que els passa. No veuran que justament per això els passa el que els passa.

—Si hom renuncia a la llengua de bon principi, el patrimoni més gran i més grops d’un país, com no voleu que renunciem al vi?, o al camp?, o al paisatge…

Com diu Montesquieu, segons que escriu el mestre Mollà: «el bé col·lectiu és més fàcil d’assolir com més pròxima del ciutadà situem l’acció col·lectiva.»

Aquestes empreses del vi que no respecten la llengua de casa, com demanaran que els respectem els productes que diuen que elaboren amb tanta cura?