Cròniques del destiu (8)
«Som un país de boscos, sense saber-ho que ho som.» Martí Boada
He manllevat la frase de Martí Boada, d’una entrevista que li fa Andreu Barnils per a Vilaweb, arran dels focs i la temperatura que vivim aquest destiu. Jo afegiria, gràcies als espanyols (!). Fa uns anys, més de quinze potser, en l’últim congrés que va organitzar l’Institut d’estudis a Serra, el Camp de Túria, un expert de boscos reconvertit a historiador ja ho va avisar: ara tenim massa bosc i no el sabrem protegir. És impossible de protegir tanta massa forestal. El públic es va quedar ert, fred, sense saber què dir. Però com?, no ho volíem això? Molt de bosc i menys ciment?! I ves que l’home expert tenia molta raó: l’abandonament del camp —qui hi voldria treballar amb el càstig constant als llauradors—, sobretot en zones pròximes al bosc, bancals de secà sobretot a prop de la muntanya, i un creixement forestal exponencial, ens abocava a la sort dels daus de Mallarmé: no pensaríeu que els responsables de la política farien res de bo pel bosc ni per res?
Si el foc s’escarrassa, arribarà on voldrà, ens cremarà el nas i algunes quantes urbanitzacions il·legals en llocs que no haurien de ser-hi. Qui va deixar construir allà on era impossible? Foc amb ells, doncs!
L’entrevista de Barnils a Boada és el millor del dia, sens dubte, llegir què diu un savi alliçona i millora el nostre destiu:
https://www.vilaweb.cat/noticies/marti-boada-una-barbaritat-construir-boscos/
Com diu el vell, som a mans d’ineptes, els funcionaris ho són en una majoria, d’una ineptitud elevada a la potència, no parle dels mestres o de la gent de la sanitat, ja ho deveu saber: el senyor Boada els descriu a la perfecció, qui són, com es diuen, què guanyen per no pegar brot. I de segur que passaran un destiu millor que el nostre. No ho dubteu. Com més ineptes, més jornal. Tots aquells funcionaris de madrit, espanyols, funcionaris de confederacions, de rius, de ministeris, una pandèmia d’ineptitud herència del franquisme. Si és gràcies als espanyols, aquesta crisi mundial i del bosc.
Wittgenstein ho dirà d’aquesta manera:
—Qui no està segur de cap fet, tampoc no podrà estar-ne del sentit de les seues paraules.