Ulisses20

He pujat a Amposta. A posta. Farà bo?, s’alçarà el vent?, farà tanta calor a vora riu?, potser que demane si l’estiu els ha semblat convenient o només estiradet…

He pujat a manifestar-me per la independència, evidentment. Era la seua diada, si és l’onze de setembre, però jo també volia dir la meua, amb ells, que també n’hi ha valencians que voldríem la independència d’aquell estat corrupte i lladre. Pujar i baixar en un dia, a tocar de l’Ebre, tampoc no és gaire pesat. Home, pot ser que els últims quilòmetres  siguen més cansats, però l’alenada sempre paga la pena. Són els únics que el 2017 van posar contra les cordes espanya, que va treure l’artilleria de colps i bales de goma, en voler fer sang. Contra les cordes. Ves si va ser així, que no se’¡ls ocorre sinó traure el cristo gros com a última solució: l’extrema dreta. El pp i vox. Això diuen els experts, que aquest parell pujaran com la bromera i agafaran els ferros d’un estat que no té salvació. Perquè si la solució són els homes primitius del franquisme, ja direu qui voldrà estendre la roba als terrats.

Amposta feia goig. Al principi no n’érem gaires, que es podien veure les cares, comprar les últimes samarretes XL, preguntar d’on venia cadascú, però a poc a poc aquella avinguda davant el pavelló d’esports s’ha animat de valent, la batucada, la banda que interpretava cançons de la fúmiga i de zoo. Tenir el pavelló obert, perquè la gent pogués fer servir els banys ha sigut una gran idea. Havia passat més de mitja hora, ja depassàvem els dos milers i encara no n’hi havia ni un paperet a terra. Jo ho veia des del banc on m’havia assegut amb dues dones de Tortosa, més de vuitanta o molt aprop. Elles m’han ensenyat algunes fotos de l’any passat, amb la samarreta verda. Jo també tenia les fotos de l’any passat a Tortosa, amb l’Apa, però no recordava el color de la samarreta. De fet, de segur que no era verda.

Hem baixat per l’avinguda la Ràpita, que ja omplíem sobradament i ens hem trobat amb l’altra columna, la del futur, que hom pensava que vindria reblerta de joves. Però els joves eren a Barcelona, a Urquinaona. Ací també n’hi havia, però no hi destacaven. Els vells n’eren més. O n’érem més qui ja no faríem ni els seixanta. L’edat és un punt extra. Com tanta gent gran es manifesta, malgrat tot, per la llibertat del país és un regal, una lluita imparable, un tret definitori de milers d’homes i dones i xiquets; el president de l’assemblea del DeltEbre ho ha dit així, per no referir-se als adults, xiquets, a la valenciana, que ja poden caure tronades i tempestes de duro, de vox o del pp, això és irrenunciable, la independència. Ja no ens farem enrere. Més tard que prompte, d’acord, però el debat ja no abaixa d’ací, malgrat el psoe, illa, podem o sumar… fins i tot malgrat erc.

He comprat la samarreta, però l’he guardada a la motxilla. Lluïa la blava de les Trobades, perquèr l’escola dels valencians també necessita la independència, per garantir llibertat, sí, però també entusiasme per ensenyar, per construir un model educatiu propi que encoratge xiquets i joves. Els valencians som a la cua, ho serem mentre siguem a mans de pp i vox, o del psoe, perquè això és ser a mans de models caducs, corruptes, incapaços de les inversions necessàries en educació. I en prevenció, i en el camp, i en sanitat…

Malgrat la violència de jutges i de policia, del psoe i del pp, Catalunya té viva la il·lusió de ser independent. De recuperar el goig de viure un dels projectes més esperançadors a curt termini, a Europa i arreu del món.

Això és viu i intens, sens dubte. Una realitat i un xoc de trens. Per això espanya prefereix que els trens vagen tan malament. Però no solament els trens…