Cròniques del destiu (64)
«Era una lleteria de Sant Vicent de fora.
La lletera jugava al parxís amb el fill.»
ja farà anys i panys, quan els carrers encara eren de terra i n’hi havia arbres a ambdues vores, si les dones es queixaren d’agranar cada dia les fulles mortes, cada dia agranar-les i arruixar també era una festa entre veïnes; aleshores passava el carro i la burreta de les menescales, elles lluïen davantal blanc i maneguets, feien sonar la trompeta i nosaltres deixàvem de jugar i corríem a casa a pel got, a per un pitxer o la lletera si era buida; n’hi havia mares que deixaven fer i unes altres que no que no, que a tu no t’agrada l’orxata i després te’n deixes mig got; també n’hi havia llet gelada i café, o malta o potser que fora xicòria o arrop, en uns recipients redons, de suro, elles obrien les tapadores metàl·liques, per una pesseta, per dues, per un duro, aquelles dones van agafar la fama d’orxateres genuïnes, com els jocs al carrer, com les nits de poble, fosques i tranquil·les, de llums de cent vint, de bombetes tènues, xiulava el trenet de Bétera, xiulaven els grills, les converses a la fresca, la trompeta de les menescales, l’orxata xiulava, xiulava el poble sense saber-ho, patia en silenci el dol d’una dictadura agra.
… després la burreta passava el carro carrer amunt, a cercar un altre barri.
«Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:»
fragment de ‘Coral romput’, dins Una tendresa oculta
Vicent Andrés Estellés, 3i4, selecció de Jaume Pérez-Montaner