Cròniques del destiu (62)
Cent-dos anys després d’aquell natalici, fóra un jorn especial per copiar uns quants versos del poeta Estellés, copiar-los i escampar-los abans i després d’esmorzar, abans d’eixir al carrer, en tornar. A tothora! Del llibre Una tendresa oculta, l’antologia o selecció que en va fer Jaume Pérez-Montaner, una obra que hauria d’ésser a totes les cases dels valencians, sense falta ni omissió, vaig fent alguna tria… Per exemple, del poema a Sant Vicent, ara destrie aquest fragment per encetar el matí de la sang:
[…]
«Europa em dol i els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.
[…]
És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.
De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.
De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.
És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent.»
Avui els mestres enllestiran el primer dia d’escola, supose que serà dilluns, i ells també faran una tria de versos per començar el curs. Estellés sense falta, sense absències, sense perdre el sentit de fer escola, d’ensenyar la llengua, de combatre l’enemic que tenim a les institucions. Com una guerra.