Cròniques del destiu (60)
Cinquanta anys i encara no han alliberat els papers dels camps de concentració franquistes? Però qui hi mana encara, els espanyols? Home, tots els espanyols s’hi assemblen, socialistes, populars, franquistes, reis o jutges, futbolistes, periodistes -els de l’esport són franquistes rematats-, fins i tot els intel·lectuals espanyols s’hi assemblen, els progres els conservadors els beats i els descreguts… Qui voleu que manen, trieu, trieu, collons!
Europa fa anys que va convertir els camps de concentració en espais de cerimònia, de record a les víctimes, en espais de dignitat humana, perquè no tornés a passar. Mai! Allà i ha un silenci, unes veus, uns textos que expliquen com era la barbàrie… Ací, en canvi, a Portaceli, trobes un camp d’oliveres ben sec, polsegós, gairebé abandonat, una misèria: cap record, ni paraules, ni música, ni dignitat, ni respecte pels més de quinze mil presos. Bé, les dades tampoc no són clares, que no les han lliurades encara, les imaginem pel que explicaven uns quants supervivents. Un o dos que volgueren parlar-ne… Silenci i oblit, prohibit de parlar-ne encara.
El camp de concentració de Portaceli és l’oblit conscient, perquè els crims franquistes després de la guerra, continuen impunes, mane qui mane a espanya. Cinquanta anys després… Potser que cent. Mane qui mane, collons, silenci i oblit.
Per això serà important acompanyar algunes víctimes el 18 d’octubre, des de Bétera a Portaceli. Per dignitat, i memòria, i salut democràtica.