Cròniques del destiu (56)
N’hi ha geografies amb personalitat, n’hi ha que són subsidiàries dels amos. Geografies és un eufemisme, hagués pogut dir hi ha països, però el nostre va partit per la meitat. No sé si cap institució oficial del país valencià s’ha queixat de l’agressió policial contra un afeccionat amb bandera. Avui, al nord la resposta ha sigut un clam de país. Un altre exemple, en passar aquell pilot de bicicletes per catalunya, a banda i banda de la carretera, veus qui són, què vol aquella geografia. Ací a valència, a castelló, la majúscula no és necessària, si la bandera no és nostra, sinó aquella de la corrupció de vox i els borbons palputs. Una geografia sense personalitat anuncia una ment dominada, de viure en casa d’amo que decideix per nosaltres. Però la casa és mostra, fotre, malgrat que l’amo és foraster, que la té llogada per les armes, per l’amenaça, per nla violència d’aquella policia capaç d’atonyinar sense volta ni volta, si saben que no els passarà res, si la complicitat serà profunda i malaltissa.
El destiu ens ha deixat tot de fils d’estendre sense roba, de tants llençols com som capaços de perdre. Damunt els fils només que pengen les pinces o agulles d’estendre: a veure quan serem capaços de posar a eixugar els nostres llençols.