Ulisses20

Vuitava. Final de festa. L’últim alè dels macips o majorals per arribar al final del jorn. Hom deia anit que durant el dia, després de la missa (hom encara es demana com és que cada dia van a missa tants festers, voleu dir que són beats sense remei?, que no n’hi ha ningú que es plante contra una església tan antivalenciana?), les joves s’esperen a ser triades futures obreres de l’any següent. Una majoria de joves entre dèsset i vint anys. Potser perquè durant els deu dies de festa, elles, són unes princeses “Sisí”, portades, passejades, cantades, versades, només que han de lluir i deixar-se portar que, segons diran les males llengües, no és poca cosa. Tant se val els anys d’universitat, de segle XXI, de lluites feministes, o fins i tot tants fronts oberts a casa i al món per deixar-hi la pell: elles volen ser triades. Així que durant el matí de la vuitava s’esperen a casa, o es banyen i es perfumen, fan com que allò però açò, ixen de casa però no gaire lluny, no siga que, just en aquell moment, quina casualitat, no t’hi troben. ja podeu dir què, o provar d’alliçonar sobre una ong, o cercar els drets fonamentals de les dones… Tant se val, elles volen ser triades.

Segons una veu experta molt posada en la festa, això no ha canvit gaire enntre la majoria de joves. Sort que n’hi ha excepcions. El paper d’ells, els majorals, s’haurà explicat per dalt i per baix manta vegades, però el d’elles, no ha variat gaire en cent anys: agafadetes del bracet i al carrer, a passejar davant la xiranga, de matí, a migdia, de nit… Home, seran en la partida de pilota, en el tir i arrossegament, en la cantà, en el ball popular, als sopars de carrer, durant deu dies amunt i avall, protagonistes dels vestits que lluen, dels homes que les acompanyen, de la feina de la mare, en el cas de les fadrines, de les amigues que s’esperen a ser elles, protagonistes…

Ni innovacions, ni avenços, ni intel·ligència artificial,  si mai ningú va provar de fer cap canvi, aleshores les forces de mordor ja van tallar l’aire i el respir, i l’amenaça arribava fins a l’expulsió de la festa com a mínim. Si Simone de Beauvoir visqués i es mirés això de bétera, no sé què diria, si diria res o encara ens faria el favor de deixar-nos llegir un parell de llibres. Hom tampoc no s’estranya que la vida als pobles siga tan poc variada o diferent a com la vivien els vells. No ens estranya tampoc si després l’opció política triada pels joves (els altres ja compten que fan moll) és tan vella com antipàtica, per la dreta i si és possible sense gaires drets o variacions.

La ment, sinyors, els valencians la tenim llogada. Potser també les joves que s’esperen a ser triades, elles, de ment colonitzada, però tan jovials, i radiants de felicitat.