Cròniques del destiu (50)
El govern assassí d’israel reconeix ara que el seu exèrcit va matar a sang freda una família sencera i els metges que els volien assistir. L’infern sobre l’infern. Aquell estat cafre té llicència internacional per matar com i quan vulga. I encara no els han expulsat de l’ONU ni de les competicions internacionals, ni de les relacions amb Europa. Una família i milers de famílies. Un centenar de milers, o dos centenars, els la bufa realment quants en maten cada dia… Ni això és prou perquè els polítics del primer (!) món que es consideren demòcrates puguen atrevir-se a res. Si tenim vergonya, si tenim dignitat, si tenim què?, res de res. Una complicitat i un silenci que explica de què son fets els homes que governen el món. No ens sorprén que l’extrema dreta siga per tot i damunt cresca com una mala herba: els estats, en general, potser que no se’n salve cap ni un, per terroristes i per atemptar contínuament contra els drets humans. No ho sé, potser n’hi ha un o dos que puguen salvar-se, màxim tres. La resta els podríem enviar en un coet a un forat negre perquè no tornaren mai i no feren lleig a cap galàxia.
La democràcia no ha sabut estalviar-se aquest llast fangós que són les estructures internes que les aguanten, tant se val monarquies pudentes com repúbliques com camps de moniatos, darrere el teló tenen els artilugis de corrompre, de matar, de conspirar, de robar, d’atemptar directament contra la mateixa democràcia que diuen defensar. Una enginyeria capaç dels pitjors malsons en el segle XXI, en el XX, en el XIX i no cal seguir. Espanya és un dels estats més nefastos, més pudents i més corromput: encara ara és incapaç, per voluntat de jutges, militars i polítics de desclassificar els papers de la guerra bruta, de la guerra civil, de la guerra bruta d’avui, d’ahir i de sempre. Un estat campió en terrorisme i en amagar què passa dins, en el cul de la monarquia. A les casernes, als jutjats, a les esglésies, a les cases del partit.
El destiu sembla gloriòs enguany, en temperatura i en afers polítics. Com l’any passat, i l’altre, i encara els altres i els de més enllà. Però si som de festa, o de vacances, o a quaranta-dos graus, no ha de repetir-nos el sopar a la fresca. Ens ho podem empassar gairebé tot.