Ulisses20

Ahir vaig travessar el terme pel camí de Llíria fins a la Pobla, a carregar productes del camp. Vaig passar a vore els plantons d’un any en un camp sense un bri d’herba, uns tarongers cuidats que lluen d’un any com si els mimaren de delit. Un camp que també entrarà en el campionat de llauradors fins d’ofici. Va ser canviar la ruta i entrar a la Pobla de Vallbona per un ramal on hi ha un dels polígons: no sorprén ni us sorprendrà la colonització mental del petit empresari del camp: un rètol gros a quinze metres crida l’atenció de lluny: “cebollas”. L’home ha de témer que si hagués escrit “cebes” els compradors diguem-ne de Llíria o Bétera o Marines no l’haguessen entès, fins i tot els de València Alacant o Barcelona. Ha de pensar el petit comerciant o propietari de la Pobla que si hi posa “cebollas” tindrà més negoci o major riquesa o ves a saber què tindrà. De l’estupidesa contra la llengua, els valencians anem sempre cagats, una majoria ens transformem que fem pena.

»Tinc un pesar que rebente!

No cal que vinguen a furgar-nos,  nosaltres mateix som capaços de robar-nos la casa i lliurar-la al primer idiota que passa. No tenim esme, malgrat que n’hi ha que se’ls umfla la vena del coll com  si carregués sacs de cent quilos i li faltés l’aire: a mi m’hauràs de dir res, tu!

Això, al cap, una grapat de milers tenen una ceba, malgrat que ells en diuen cebolla per a què els forasters no passen de cursis o tarats.