Cròniques del destiu (45)
La bomba cultural segons Ngugi:
«l’efecte d’una bomba cultural és anihilar la creença d’un poble en els seus noms, en la seua llengua, en el seu entorn, en la seua herència de lluita, en les seues capacitats i, a la llarga, en ell mateix. Li fa veure el seu passat com un erm del fracàs i el fa voler distanciar-se’n. El fa voler identificar-se amb allò que li és llunyà, per exemple, amb llengües d’altres pobles en lloc de la seua pròpia. El fa identificar-se amb tot allò decadent i reaccionari. Inclús li sembra dubtes seriosos sobre la legitimitat moral de la lluita. Les possibilitats de triomf o victòria es veuen com somnis remots i ridículs. Els resultats que se cerquen són la desesperació, el desànim i un desig de mort col·lectiu.» Descolonitzar la ment Ngugi Wa Thiong’o pàg 40, Raig Verd
Un petit exemple que cau fondo contra nosaltres són els comerços locals (comarcals o del país, perquè la mostra estudiada podria estendre’s de nord a sud). En el llibret de festes de Bëtera d’enguany, hi col·laboren els comerços, que alhora contribueixen a pagar la despesa de la publicació. Dels dos-cents comerços que s’hi anuncien, 16 ho fan en valencià, 177 ho fan en espanyol, i 5 no se sap ben bé la intenció final, podria ser una cosa o una altra. Això és, gairebé el 90% del petit comerç local s’anuncia, s’explica, factura renunciant completament a la llengua dels valencians. La bomba cultural ha fet un efecte devastador. Però aquesta renúncia de pensar que la llengua del poble, dels pares, no serveix per vendre o treballar, per viure-hi, ha estat ben planificada de fa anys, i ha calat com una cosa que hom veu normal, si no és que no vol mirar ni obrir els ulls. Renunciar al nom de les coses, dels oficis, de la vida professional és justificar que som un erm, un fracàs, els valencians. Inconscientment, és clar. Perquè el desànim, creure’ns derrotats, és el que voldrien els altres, que sense esforç ni despesa, han aconseguit apoquinar-nos la ment i el dia a dia al poble.
Després se’ns omplirà la boca, la panxa o l’esquena que som tan bons, tan grans, tan alts, possiblement els millors del món (d’adjectius exagerats no ens falten mai).
Sort que un dia direm prou, i deixarem de fer el ridícul. Només que 177 petits comerços volgueren traure pit, afegir-se als altres, reconèixer que tenim noms propis, emocions elevades, que som professionals valencians de primera -des que ens anunciem fins que tenim la feina acabada, facturada i cobrada-, amb la llengua pròpia de Bétera, aleshores començaríem a dir prou d’espoli, de viure de genolls. Només aquest gest faria alçar una polseguera descomunal. La bomba cultural començaria a minvar necessàriament i, aleshores, el paisatge local del comerç sí que trencaria motlles.