Cròniques del destiu (44)
Abans de festes, no fareu rams? No enramareu els carrers per perfumar-los? Baixen bandes de música animoses davant el passacarrer… Al cantó es barreja el fum del corder fet al corral i l’aroma ambiental de les MorlaHolstein. De vegades el vent juga a tres bandes.
Abans de pondre’s el sol, entren al poble els carros amb les haques guarnides, els homes llancen mata o llentiscle o murta (!), durant uns anys era protegida. Passa la festa i passa la música, una xiranga amb bandereta, perquè la festa és neutral i no té res de política: és la bandereta d’aquells que ens tenen agafats dels ous per l’economia: als valencians ens roba espanya cada any 10.000 milions d’euros, que representa menys diners per sanitat, per educació, per atenció, per cultura, per ajuda al camp, per habitatges protegits o per feines dignes per als joves. A més, com que no tenim prou diners per finançar res, encara ens toca pagar interessos per diners que no tenim i que ens roben. Ves quin negoci no té Espanya amb nosaltres. Però ells, els músics de la xaranga, lluen aquella bandera que representa -ja vos ho dic jo- la corrupció en tota regla: de primer espanyols, res més. Solament espanyols.
Del capítol anterior, hom conclou sense acritud ni greuges, que són gent que vol tenir la ment colonitzada. Ho han decidit així. Ens peguen, però nosaltres ho preferim. Ens castiguen, i nosaltres prou que aplaudim el càstig. Involuntàriament, inconscientment fins i tot, pot haver-hi gent que pense que ens mereixem el càstig.
Però, i els homes dels carros i les haques, com vestien?, els homes dels carros també lluïen samarreta amb bandera, i els rètols, no us sorprendrà, eren en la llengua que no és la nostra. L’escriptor Ngugi va escriure durant anys en la llengua que no era la seua, en la llengua dels altres que dominaven el seu país. Escrivia en anglés, fins que se’n va adonar que la seua decisió no només no ajudava la seua llengua pròpia, sinó que alhora els seus no l’entenien ni el podien seguir. Encara pitjor, va comprovar que els escriptors que sí que feien ús de les llengües africanes, mai no eren convidats a congressos o encontres.
La pressió que rebem els valencians cada dia s’esgola per clivells petits, per detalls que no semblen importants, que potser direu que no pesen gaire, ni un gram. Però s’hi van ficant per tot, lentament, gairebé com si fos una cosa inofensiva, tan neutra i neta, ara una gota, ara una altra, una més, que podries arribar a pensar que res, home, que res. Que deixeu-ho passar… Que som de festa.
Ells no perden mai el temps, i cada dia ens entaforen a la cara qui mana i quina cultura ha de callar. Com allà a l’Àfrica que explicava Ngugi, al remat la suma de tot és una bomba cultural que ens ha esclatat fa temps i els efectes són pitjors que a Hiroshima.
-Què exagerat, va!
Demà parlarem de la bomba cultural de Ngugi, i potser que també parlarem de la festa del poble.