Cròniques del destiu (43)
Rellegesc Descolonitzar la ment de Ngugi wa Thiong’o. Rellegesc de nou el pròleg de la mestra Carme Junyent. Només del pròleg, els joves ja n’aprendrien una lliçó de per vida, si és que volen aprendre, de llegir d’entendre, de sublevar-se.
«l’ús de la llengua del colonitzador és un obstacle gairebé insalvable per assolir la descolonització de la ment.»
l’ús del castellà tan sovint que fan els joves, no els ajuda sinó a carregar-se l’albarda damunt/dins el cap.
Caldria preguntar als joves si són o voldrien ser en aquest punt de l’eixida, de voler descolonitzar-se mentalment. De primer, abans de res, cal saber on sóc i què en passa. Si descobresc que no passa res, que no em passa res, doncs per què caram voldria posar-hi cap remei. Sense dolor no calen aspirines. Ara, si hom llegeix, observa, pensa, potser que puga descobrir perquè renuncia a la llengua dels pares, la llengua del poble, a la llengua del país, o perquè renuncia a saber com és que n’hi ha qui amaga que tenim grups de música d’alta categoria prohibits a les festes dels pobles; fins i tot, hom podria demanar-se com és que allà al barracot, la idea d’animació sempre és amb la llengua dels altres.
Aleshores potser que podríem començar a saber, a preguntar-nos què passa… Però què passa realment, joves?
Diu Carme Junyent que l’escriptor Ngugi ja ho va definir en els anys seixanta del segle XX —molts joves encara eren al limboplanet; vull dir, realment, joves, voleu descolonitzar-vos? Ho entendran, així, a boca de canó, que no parlem de Cuba ni del segle XIX? Vull dir, saben els joves que ells, i molts de nosaltres, que la colonització mental és el control de l’univers mental dels colonizats? Moda, música, menges, cultura, llengües, discursos, maneres, oci, hàbits, futur…
Volen o no ser lliures, els joves?