Ulisses20

Descolonitzar la ment dels joves és una urgència. Dels vells, com diu el vers anònim, foc amb ells. Ja no tenen una solució a curt termini, perquè aquests ja són d’un altre món incorregible. A més hi ha tot de  militants de l’herència franquista, joves o vells, que després continuà amb aquell pla ordit contra els valencians, amb la pesta blava: tant ens havien castigat durant anys, que aquests foren més incorregibles encara. Cerril toscos i salvatges. Això era espanya, capaç d’afusellar milers de valencians gratuïtament, sense judici, un colp acabada la guerra. Capaç d’ordir plans a tota costa, perquè continuarem submisos a aquell estat podrit.

Però els joves d’ara, quants en són militants de la llengua, dels que no aflueixen mai? capaços d’aguantar la corda, el foc calent, la brama si cal? No és només que no són militants, al contrari, fan de hooligans de l’altre costat i ho veuen normal, renunciar-hi. Renunciar, per ells, és com una afecció, un esport, fins i tot festejar l’extrema dreta, deixar-se portar pels símbols dels corruptes, no alçar un dit quan ataquen la llengua, fins i tot ser ells mateix protagonistes de l’atac o del contagi. En diuen neutralitat.

Una majoria han baixat els braços perquè, diuen, aquesta no és la seua guerra. Ni palestina, ni ucraïna, ni les pateres, ni el feminisme, ni els ofegats, ni el bosc o el paisatge, ni l’excés de turisme, ni la repressió continuada, ni la llengua, ni el país valencià, fins i tot la burla de la cultura -l’absència de grups valencians a la seua festa no els provoca ni fred ni calor. No és la seua guerra. Ells són de festa neutral, sense compromisos amb res, -si hom es decideix per vivaespanya de manolo escobar- pos això, festa i més festa, més corrupció, més ofec, menys identitat… Tot molt neutral.

N’hi ha joves que, any rere any, no saben integrar a la festa  cap reivindicació o clam, en canvi d’alçar amunt totes les renúncies: els lloguers elevats, l’escassetat de recursos a què ens obliga espanya, les feines precàries, el mal perenne de l’escola, l’absència d’un model racional de poble, l’abandó del camp, el desastre evident de la cooperativa agrícola… Home, ací t’has passat de frenada!

Venim dels bous, passem pel futbol i ara tirarem coets. Ací s’acaba tota la metxa reivindicativa del jovent local. Vint, trenta o cinquanta anys després, quines coses destacaries que han canviat gaire. L’única novetat d’enguany, a més d’un destiu de temperatura infernal, l’eclipsi. Però això és ciència, no depén dels joves. Ni del poble, ni del barracot. Encara sort.