Cròniques del destiu (4)
El foc imparable té també la seua raó: una desinversió en prevenció fins a la vergonya. Comiats, bombers mal pagats, contractes insult, poca maquinària, desorganització, ni vint ni trenta ni cent anys no han servit per aprendre’n. Els polítics no tenen vergonya, ja ho sabem, ni de dignitat. L’any 1992 nosaltres vam patir a casa aquell incendi que va malbaratar la serra Calderona, 10.000 hectàrees de cendra. Què en van aprendre, els desgoverns?, cada colp més, sense defallir, els recursos es desviaven a qüestions particulars, amiguismes, butxaques privades, malbaratament, i quan el bou ens agafa un dia o un altre, ens pega de ple i ens tomba en terra. Amb el canvi climàtic la cosa no anirà millo, mai, i amb els polítics que patim encara menys. Però no dimitirà ningú, i les excuses omplirien sacs i sacs i més sacs de paraules buides. De mentides. Una altra prevenció és possible, i una altra política també. Però ja sabeu que espanya controla la millor empresa del món, la corrupció. En això són número ú. I això també vol dir abandonament, misèria i mala praxi. Els valencians en tenim molta experiència, d’aquell color, de viure sotmesos per afeccionats i amateurs, de patir governs espanyols i desficacis davant l’amenaça que, a l’estiu, també és el foc. No s’escaldaran cent militants d’aquell partit o d’aquell altre, els de dalt, ben rostits amb el foc, per comprovar si n’aprenien a deixar la cosa pública en mans de qui en sap o en voldria saber. De qui vulga ser honest, que ja seria un pas.
Aquesta vesprada-nit, a l’ateneu de Bétera tornen els anarquistes en format de banda: amb instruments, veus i cançó folk, sense armes. Un reconeixement a bonaventura durruti. A bétera n’hi ha un fals nom de carrer, popularment conegut com el carrer durruti. En fer-nos independents, un colp, un dia qualsevol, potser que l’oficialitzem.