Cròniques del destiu (39)
A Burjassot, a la plaça on hi ha l’escultura del poeta Vicent Andrés Estellés, possiblement el poeta en català més important del segle XX, que els americans reclamaven per endavant d’altres poetes europeus de renom, un colp de calor ha enterbolit durant unes hores la política municipal. A consciència, o justament per una ignorància que no és gratuïta ni innocent, la brigada de feines i serveis havia dipositat un vàter portàtil al costat del poeta, tan a la vora que fàcilment hom podia desviar el canut de l’orina per esguitar la cultura i el respecte.
En un primer moment, el cap de colla potser havia confós l’atifell amb un pouet del segle XXI, ja devia saber el cap com descrivia el poeta els pouets del poble, el de l’entrada, venint pel camí vell de València, i el de Sant Roc. Però no era un error, ni una pífia, ni un pou nou, sinó el cúmul de greuges que patim aquest país a poc que tanques els ulls i deixes de vigilar qui ens pot pegar amb traïdoria.
En un altre cantó, en els mitjans, en la política, amb els diners públics o el vot dels infeliços, provava de burlar-se’n del poeta un homenic miserable i tinyós, JuanGarciaSen, un ningú que diria Odisseu sense posar-hi ni intenció ni astúcia. Aquell acusava el poeta de català, a aquestes alçades que fa mil anys un altre savi, Llull, de nom Ramon, va elevar la llengua mare a la categoria universal. Ara mare, que diria ma mare, una dona de Bétera, venir a burlar-se’n per una realitat ferma i resistent, malgrat l’odi de tots els juangarcia pocapenes.
Després de les crítiques, el vàter ha sigut traslladat, i sembla que el poeta continuarà esperant, amatent, la nostra lectura diària.
‘Un poeta són moltes veus,
una veu i totes les veus,
és la veu d’un lent foc socarrat,
però és també, arribat el cas,
la veu que al bell mig de la plaça
al bell mig del seu poble, crida
i clama contra la injustícia.’
Vicent A. Estellés (fragment)
Deuen haver llegit aquell vers del poeta: ‘ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.’