Ulisses20

N’hi ha que no perd mai el temps, el cabet en la faena, les albardes a l’esquena.  Bons són els homes de la brigada municipal. De totes les brigades. Si hom vol insultar el nostre país té llibertat absoluta: ja ho diuen a les casernes: tot per la seua pàtria. tot vol dir tot, la vergonya, l’atac als drets humans si els cal, la manca de respecte, la burla… Tanta por com ens tenen, en el fons. Tan baix com cauen i com se troben de malparits.

Hom es lleva de bon matí, es renta les mans suades del son, agafa el capell d’estiu i ix al carrer. Fa bo, a les set passades, encara podem respirar abans que el sol escalfe l’ambient del poble. us hem convidat a acostar-vos a la plaça, potser que voldria dir bon dia al poeta, llegir uns versos, com una cerimònia d’estiu de cada dia: llegir uns versos per començar un jorn d’estiu especial: ‘als cinquanta anys de la meua vida, comence aquest Mural’.

Hom imagina que és al poble del poeta, a Burjassot, teniu doncs aquest privilegi de saludar-lo cada matí i llegir-li uns versos a l’atzar: els versos són teus Vicent, tots els versos, milers i milers de versos que vas escriure’ns, per a goig nostre:

‘m’estime molt, de bon matí, treballar el meu hort, les bledes, les lletugues, els raves, les tomaques, regue els breus solcs a poalades lentes, arranques les brosses nocives…’

Sí, arribar a la plaça de l’Ajuntament, on hi ha aquella escultura de l’home assegut al banc, contemplant el seu poble i llegir-li: ‘Ara que ja m’he mort puc parlar francament. No m’he mort, com alguns que sabeu, amb els ulls plens de fulles i festa: jo m’he mort de tristesa, amb una pena lenta, amb un antic dolor.’

Potser que la dificultat més gran, cada dia, cada matí abans d’eixir de casa, fora la tria dels versos, Vicent, ves si la magnitud de l’obra és gran, que passarien dies i anys i no t’acabaries mai tots els llibres que vas fer, ni el desig de llegir.

Un matí qualsevol  arribes a la plaça per la banda de baix, venint de l’estació de Burjassot-Godella, del tren que arriba de Bétera i enfila cap a Benicalap i Marxalenes, passes la via i puges les escales i t’acostes lentament: dius bon dia, una salutació solemne:

‘Ara escriuria un nom de pedra i foc, que m’arrapa el cor, un vell nom: Burjassot, on vaig nàixer, on veia unes teulades uns afanys unes esperances desvalgudes que es planyen. Burjassot, sitja i cànter.’

Ara que ho dius, Vicent, ací a la plaça de les Sitges, on t’han assegut seré i savi, per contemplar la plaça i qui passa, tanta gent com vindrà a llegir-te…

‘Burjassot, poble meu, meu i dels meus, terra i gent, i cases i carrers, uns canyars plens de vent, una ermita, un pouet.’

Vicent, què, algú ha oblidat ací un atifell gros, una cambra petita, un artefacte modern, on els homes dipositen els guanys dels molins del ventre i la bufeta, quin parell. Quina costra el seny dels homes que governen el teu poble, uns veïns tan agraïts, psocialistes o d’extrema tant se val, t’han deixat aquest regal en companyia, Vicent.

-Però no és un pouet?, que n’hi ha un en entrar al poble, n’hi ha un altre als peus de Sant Roc, no serà un altre pouet, un regal?

Un regal, una nosa, una idea extrema, una vergonya, un país incapaç del respecte o la solemnitat és encara un país amb calces, per mudar, per rentar:

‘Ací em pariren i ací estic. Ací cante i ací vaig veure créixer els fills.’

Vicent, tu perdona’ls una segona vegada, cent colps més, tantes vegades com calga, on els llancem a la mar?Aaquesta civilització o col·lapse d’inútils que ens ha tocat de compartir.

‘Dic el nom amb humilitat, Burjassot, poble de relles i corbelles, de fraterna decisió, vent en cortines, tindrà la vida un sentit nou. L’alegria d’un veïnat, la confiança.’ 

[continuarà]