Ulisses20

‘Contra la llengua’ és un esport espanyol que juga a totes les lligues. En això conflueixen tots els partits, sense excepció. Hi pega fort l’extrema dreta, hi carrega lleis i amenaces la justícia, trauen pit els de la pistola —totes les policies—, s’hi afigen empreses petites i grans, l’església, en un sac gros com un camp de tarongers hi podeu encabir institucions públiques i privades, receptaris medicinals o de maquinari, ajuntaments de la corda i de l’altra corda, ompliríem tants sacs tan grossos que l’eclipsi del dotze faria petit.

Ells són violents sense mirar vores, i ens esclafarien si ho pogueren fer. De fet, lentament que ho proven. De vegades a matadegolla.

Nosaltres en canvi no peguem en bala com ells, perquè ens fa por de dir-ho i de practicar-ho, que la llengua d’ells és l’enemic, i cada colp que en fem ús, atiem el foc contra nosaltres. I encara, sense fer-ne ús no n’hi ha prou. Prou. Cal començar a cercar una estratègia d’aterrar l’espanyol, si volem aturar l’atac continu a la llengua del país. Com que ens tenen agafats per les armes i per la seua justícia, pensen que poden cometre tot tipus d’abusos mentre nosaltres abaixem el cap cada dia. Cada dia hem de justificar-nos, amagar-nos, acoquinar-nos, però ells prou que poden fer ús de la violència, l’amenaça i l’insult.

Foc a la llengua d’ells, doncs. A cagar a la via. Comencem a empènyer contra la premsa, els llibres, les revistes, i les misses, el cinema, el teatre, la música, les menús de restaurant, les empreses sense sensibilitat, les televisions o les ràdios, foc i flama sense contemplació. A cagar a la via.