Cròniques del destiu (14)
Ara suposa que ja som independents. Suposa-ho, que no és tan difícil. Aleshores l’educació, la sanitat, la justícia, fins i tot la política serà de casa nostra. No vindrà imposada, ni maleïda, ni amb les males arts que es practiquen cada dia, contra nosaltres expressament. Potser que sí, que és massa imaginar. Un país lliure, dret, madur. Mare, quina d’il·lusió. Potser que no sope aquesta nit
[continuarà]
Aquesta nit, a la plaça del Mercat, el segon concert del Folkestiu Avui en directe el grup Sons d’Embat.
La festa a la plaça, amb la música folk, també per celebrar que europa diu que som a mans d’una justícia franquista, que aplica normes i lleis segons els convé. Les interpreta a conveniència, i les decideix amb rapidesa, en un dia si cal, si els interessa, o en anys, si la cosa els convé poc. D’això en diuen colpisme, a ser a mans de jutges prevaricadors, formats i fets amb el franquisme, que han heretat, amb voluntat pròpia, la manera de fer les coses com les fan a espanya, entre la corrupció i contra la democràcia i els drets humans. De la declaració dels drets humans encara no fa cent anys, deuen pensar, perquè n’haurien de fer cas, ells.
Per la música, aquests destiu a la plaça, malgrat els jutges i la rèmora que continuarem pagant, sense independència.
Però suposeu, per un moment, que poguérem decidir quina mena de país volem, quina escola, quin futur… Que no, que no, que no és un colp de calor, que la llibertat no és un somni, ni una utopia, hauria de ser la normalitat, fora d’espanya.