Cròniques del destiu (13)
Els joves, i els grans també, s’hi apunten amb facilitat, a aquesta ona patriòtica que estén el futbol i tota la ferralla que l’envolta: mitjans, empreses, estat, mundial, i tota la caspa que vesteix el màxim de cultura al qual podem aspirar en aquest rodal d’influència franquista. Ens escanyen i encara els joves els adoren, ens escanyen i els vells de la guàrdia els continuen pagant i llepant. Hom diria que és en canvi de grans sacrificis o de regals extraordinaris, equivalents a bons jornals, millors condicions de treball, infrastructures adients, ja no diem normaletes, o beneficis a llarg termini… Però cap d’aquestes coses no passa. ben al contrari. Cada colp, el tracte que rebem és pitjor, d’infàmia, i cada colp, els joves els adoren i els vells els la xuplen. Com és que passa d’aquesta manera? Com és que en canvi d’un maltractament sistèmic nosaltres els regalem la casa, la terra i mitja vida? Com en aquella qüestió de la pandèmia mundial, no sabem d’on ix tanta caguera traduïda en submissió, però que necessitem com aleshores un esforç mundial ingent per trobar el vaccí, és inqüestionable. Espanya continua escanyant-nos als valencians sense amagar-ho, i nosaltres els continuem oferint casa, taula i llit. Quina síndrome, xa.
A faves com voleu que ens guanye ningú!