Hem baixat a la ciutat a passar un parell de dies de vacances. Bossa weekend, una bossa de mà en realitat, tres llibres i la novetat de ser a tocar de casa a fer repòs amb bones lectures. Ací en aquest hotelet amb encant l’aire fred t’obliga a portar camisa; l’encarregat de manteniment s’ha deixat el programador a 19 graus, i els hostes comencem a posar-nos la bufanda. L’home expert en climatització no hi és. Han enviat un uber a cercar-lo, però l’home és a l’hopital visitant sa mare i no pensa tornar fins demà, a millorar el clima mundial d’aquest hotel. Han començat a repartir mantes mentre al carrer fa 32 graus.
Res a vore amb el problema de Spinoza, expulsat de jueu pels seus, per racional i per posar en dubte el cretinisme religiós, tan jueu com cristià. El problema de Spinoza és un llibre d’Irvin D. Yalom, que ficciona la vida d’aquest filòsof i d’un ideòleg nazi jutjat a Nuremberg. El cretinisme espanyol no és menor, sobretot si s’hi afegeix la indústria catòlica i el safareig de l’extrema dreta. Sense ficció pel mig, Spinoza és un savi imprescindible encara.
Cap al final del llibre un dels personatges-ficció de la novel·la afirma: «els càntics m’inspiren i em transporten. M’encanta la poesia els salms, de tots els piyyutim. M’encanta la cadència, l’al·literació, i m’emociona la cara commmovedora de fer-se vell i enfrontar-se a la mort i delir-se per la salvació.»
Amb un enregistrament únic, Josep Piera recitava in memoriam, anit a Bétera en l’inici del Folkstiu: Oda amarga al mediterrani. deixaré, doncs, només un fragment homenatge al poeta, encara que unes finques elevades no deixen veure la mar de la finestra d’aquest hotel
M’he sentit mediterrani per canyars amb sirenes amagades
mentre llegia Homer, mirava el perfil mític d’Ítaca a l’horitzó,
i tenia davant el cap de Lèucada, des d’on Safo se suïcidà
llançant-se a la mar. També quan menjava polp torrat amb vi retsina
en un portet blanc i blau de les Cíclades i recordava uns versos marins d’Elitis.
I quan a Súnion fotografiava el nom de lord Byron gravat
en una altiva columna de marbre, i de cor endins recitava l’elegia de Carles Riba:
—Oh, Súnion, t’evocaré de lluny amb un crit d’alegria!