Ulisses20

Som ací en un  teatret popular a Sant Julià de Ramis. És 1 d’octubre, dijous, però el teatre és ple. De l’un costat, una senyera amb estel sobre fons blau. Enmig de l’escenari una tanca de fusta, un tram d’un metre, si fa no fa, que simula un balcó i uns quants micròfons que pengen del sostre. So d’ambient. Després d’uns minuts, durant tot el temps no ha parat d’entrar gent gran sobretot, coixim coixam, puja un jove a l’escenari i explica en nom de l’ajuntament perquè hi som: som l’únic poble del país que ha fet festa d’aquest jorn, l’1 d’octubre, que commemora que els catalans van poder votar per la seua sobirania. Fa nous anys, d’això, i ells van guanyar però espanya va respondre amb una violència que encara dura. En aquest poble, en particular, la violència va ser tan dura que ningú no oblidarà l’odi d’espanya contra la democràcia i els drets humans. Però avui la cosa també anirà d’una representació popular; una invasió de rates en un poble i un poble que s’alça contra l’administració que els governa, i contra les rates. Al meu costat tinc un a dona que tampoc no és jove, ella ve de Sarrià de Ter, ens demana com és que venim de tan lluny, nosaltres. Fem vacances ací a la vora, i celebrar la llibertat mereix qualsevol desplaçament, llarg o prim, si l’0bjectiu paga la pena. Ara ens peguem per les almoines, o les molles o les sobres, encara. Aquell 1 d’octubre ens pegaven perquè havíem decidit d’agafar tot el pa, vull dir que van votar això, si els ciutadans d’un país volen el pa sencer, qui té el dret de robar-los-el. Nou anys després, sobretot els grans, la gent gran dels pobles que s’hi han aplegat ací, resisteixen. Tenen aquests esperit indomable de la llibertat, de saber-se amos d’un pa que espanya els roba cada dia de la seua vida. El pa i l’habitatge?, el pa i les pensions?, el pa que el psoe i el pp no voldrien mai que nosaltres ens poguérem menjar mai. El pa, sinyors, el pa, no erreu el tret ni l’esperit.

A meitat de teatre, enmig de la invasió de rates, quan ja s’hi havien fet els parlaments, peguem de nou cap a Girona. Aquell dia de fa nou anys serà inoblidable, mentre no aconseguim de tornar-lo a repetir. A veure si serem capaços, aquesta vegada, de quedar-nos el pa sencer. Ni l’habitatge, ni els lloguers, ni les pensions, el pa. El pa!