Ulisses20

Les cartes damunt la taula, sinyor conseller, si odia d’aqueixa manera la feina dels mestres i l’horitzó de l’escola. 

Enlloc de conseller, li escau més l’adjectiu criminal, sapastre Rovira, que l’home Rovira pretén de matar la llengua dels valencians a l’escola. D’uns altres àmbits, més que no criminals, se n’han encarregat fluixos d’esperit i cagamandurris durant anys de polítiques banals i melindroses. La llengua a l’empresa, als indrets decisius, arreu que ho mires.

Per molt que hom li pega voltes, no ens cap en un cap que no siga malalt, aquesta pretensió, d’un exabrupte homenic, voler finiquitar una llengua, o el seu estudi, el seu coneixement, si no és que l’odi l’enrampa la tòtina, de cervell o canari. I sense broma ni dolçor caldria dir-li les coses pel nom: vosté, sinyor Rovira, és un criminal. Només així podem entendre el desficaci de matar cap llengua, d’intentar amagar qui som els valencians, què som, esborrar el nostre origen, perquè només el feixisme espanyol, còmplice i igualment criminal, podria beneir-li l’acció contra el país, contra l’escola, contra les llengües…

Ves si serà ruc, criminal Rovira, i ves si arribarà a rebaixar la institució que representa, la governació de l’escola: entorpir, embrutar, malmetre, esbudellar, violar, si la feina i representació d’un  home que, en principi, és el màxim càrrec d’educació d’un país té t’objecte d’atacar un dels principis sagrats dels drets humans, no podem sinó declarar-lo persona no grata, ni decent ni moral: vostés és un criminal, Rovira. I la història li passarà factura en vida. Més prompte que tard. A vosté i atots els que li han passat el ganivet assassí.

Però l’odi, allò que vosté defensa ara mateix, només és que odi -en voler eliminar la llengua de l’escola-, porta els homes al pitjor; i el pitjor és elàstic, com va dir fa anys en una magnífica novel·la traduïda al català un escriptor anglés: una novel·la que de segur no haurà llegit, a quin sant, si és en la llengua que vosté ni suporta ni vol que s’ensenye, si la fòbia lingüística li fa bullir males arts, sinyor, li trastoca el pensament i provoca que la ferida a l’escola mateix puga arribar a irremeiable: l’odi no fa per un representant del servei públic, que es deu a alumnes, a mestres, a les famílies sense excepció, i té el deure, aquest representant, d’elevar el coneixement i els valors humans, per ensenyar-los i defensar-los a espasa si cal: amb la vida.

Encendre un altre foc contra els mestres, contra els xiquets valencians, per c0ntinuar alimentant la desigualtat, la ignorància i el desencontre en educació és atiar els pitjors instints, els més asilvestrats i inhumans: fóra com ordenar als mestres que ensenyaren els alumnes a ser violents, a comportar-se agressius, irrespectuosos i violadors dels drets bàsics.

No cal parlar-ne de la dignitat, de tant com va costar a la civilització construir la democràcia, el progrés i la llibertat dels pobles: això ves si hauria de ser feina principal d’un conseller, un representant de l’escola i de la universitat del coneiexment: allà al paranimf de la universitat vella, n’hi ha aquell verset que ens indica la importància de l’estudi, de la ciència de la intel·ligència humana. Re, com mostrar-li el sabó a un porc.

No cal fer-ho més llarg, si ens entenem: com vosté a la llengua dels valencians, a la poesia d’Estellés, el mestratge de Fuster o a la narrativa de Valor, jo també li desitge el pitjor, criminal Rovira: sense embuts. Tant de bo la seua vida siga molt curta. La vida de conseller almenys.