Ulisses20

El Pla de convivència és al davant del Pla General Anual. No és una casualitat. No l’és perquè la convivència és cabdal per poder treballar, ser, aprendre… La convivència a l’escola, en general, és bona. Sort d’això. Però aquest tret genèric, que una majoria vivim bé, no amaga que n’hi ha que ho passen malament. I n’hi ha que ho passen molt malament, fins al punt de voler abandonar l’escola. N’hi que no voldrien venir, per por, per l’amenaça, perquè ningú no veu que pateixen.

A l’escola afegim recursos cada any per atendre millor tothom: afegim més mirades, més mans i més activitats amb les famílies. Sense la participació de les famílies no aconseguim de millorar el nostre propòsit, millorar la vida de cadascú a l’escola. Al remat, no voldríem aprendre a conviure amb la violència, acceptar que és un mal crònic, una tumoració, perquè amb temps, dedicació i recursos podem combatre-la amb arguments, amb serenitat i prudència.

La realitat de l’escola, agafada a l’engrós, és una experiència fantàstica. Ho hauria d’ésser. Però l’escola també és una realitat de vida del que passa a casa, al carrer, al poble, a la ciutat: allò que viuen els xiquets fora també ho viuen a l’escola: estils, maneres, formes, relacions, poders, submissions,  tot sense excepció és a l’escola des del primer moment. I les estadístiques, malgrat que voldríem negar-les, apunten que en tenim de sobres, de violència a l’escola: violència visible, invisible, imperceptible, perceptible, soterrada. La violència hi és. Bé, ja ho sabem, que l’escola no és només matemàtica, art, llengües, comunicació. També és atendre l’assetjament, l’insult, la burla, la xenofòbia,  l’amenaça, tot plegat ho hem de viure sense amagar-nos. Sense amagar una realitat social que penetra en l’escola i s’estén i s’hi queda a viure.

De vegades els mestres relativitzem, de vegades ho fem els pares. relativitzem en excés situacions o detalls que semblen petiteses, violències sense importància. Les etiquetem: ah, són menuts, o són adolescents…, ja ho porta l’edat, l’insult, la burla… Però no hauríem de relativitzar tant, ni hauríem de traure-li importància a res. Caldria anar de cara. Per davant, al primer detall, sense importància. Sense espantar-nos ni arrugar-nos. Si l’escola no garanteix la seguretat de tothom, qui ho farà? Qui serà del costat dels assetjats, per protegir-los? Qui ajudarà l’assetjador perquè no ho torne a repetir?

I malgrat tot, encara n’hi ha qui pensarà que fem poc. Amb raons i sense. Poc o poca cosa. O molta cosa. Malgrat els anys i l’experiència, nosaltres mateix ens doldrem, que fem poc. O molt, però sense l’eficàcia que voldríem, per frenar la violència. Sí, ja sabem que cada dia cal aprendre. Que els retrets no acompanyen ni ajuden.

I després caldrà atendre el pla de convivència del carrer on vius, del poble on vius, de la ciutat on vius. I atendre el pla de convivència del país, el pla de convivència del món.

Sort que els mestres, com les famílies, no ens arruguem. Que no ho fem. No ho fem? Sort que és un treball col·laboratiu de tots per tots. Amb confiança, sense embuts. Per garantir-ho, enguany hem organitzat una comissió, una coordinadora, més formació, claustres… Totes les idees i l’ajut de què disposeu serà benvingut.