Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Construïm alternatives

El Camp de Túria és a primera línia, i els joves tenen part de la culpa, que ho van demostrar abastament dissabte a Llíria, on van aplegar centenars de persones que omplien el teatre La Unió en un macroconcert homenatge a Ovidi Montllor. Era el segon concert que vivíem dissabte (el primer de l’Aljub i Mara encara ens tenia emocionats). Això de Llíria era coordinat, organitzat, dirigit i parit per l’Assemblea de Joves del Camp de Túria (ajcdt).
Qui són? Què volen? Quina és la lluita, la seua? I el seu projecte polític? Ho podeu seguir a la seua web, del que són capaços ho vam veure joves i grans la nit de l’onze. Són capaços d’aplegar el millor de la música, els molt joves, amb algunes sorpreses que prometen molt de futur, amb alguns grups que ja es van consolidant i, pobres quines hores de fer-los actuar, també les velles glòries que mai no s’haurien de morir. Ara, quatre hores de concert és demanar-nos massa, fins i tot als que fem de públic, i caldrà revisar les mesures (els discursos, la quantitat de músics, la quantitat de cançons que hauran d’interpretar…). Un treball excel·lent, de molt de nivell, però que caldrà millorar en alguns dels detalls, perquè l’endemà, malgrat que és diumenge, també cal viure. 
Fins ací, una descripció més convencional; si voleu, ara uns quants detalls, perquè vull: els pares són el Vicent Torrent i el Manolo, sens dubte, i ja va bé que hi siguen sempre, entre els joves, malgrat l’hora. La veu insonfusible de Miquel Gil, aquesta sí, pot versionar la veu d’Ovidi amb garantia, perquè ara mateix és la veu, perquè si aquell era un monstre de difícil paral·lel, Miquel li va de germà o de cosa semblant. Ho dic, perquè altres veus no és que no puguen investigar, sinó que no ens podem aconformar amb segons què. Caram, no agafeu aquells tres poemes imprescindibles, si penseu que no arribeu, escolteu-vos el disc trenta vegades, cent si cal; però si no podeu amb això, agafeu-vos un altre poema, o una altra cançó.

En canvi va haver-hi sorpreses molt agradoses: el crac de Tarragona, que no va dir el nom, quins discursos, mare, ens va deixar admirats. Els dolçainers de l’Horta, Naia, Carles Enguix, li caldria un monument, em va entusiasmar especialment, i Toni és plat a banda. Em sembla que és l’humor més fi del país, ara mateix, i sempre pega per endavant de les coses que esperes en moments així. Un humor intel·ligent i sobri.

Tot plegat, els músics, els joves organitzadors, el públic, tothom mereix el nostre reconeixement, perquè l’institucional segur que no el van tenir. Això, dins el programa de Canal 9 segur que ens hagués costat com una visita papal, i aquells bellotos del pp segur que hagueren facturat una milionada d’euros, per un festival així. La llàstima és que això de ser jove, qui ho va dir, és una malaltia que es cura.

Per cert, sabeu ningú com anà allò del concert de Nadal que feien a cent metres escassos?



Respon a replica handbags Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent