Ulisses20

Quina és la vostra música preferida per a un dia que és el final d’un curs? I quina fóra la tria especial per al final d’una etapa, d’un cicle de vida? Jo he triat ‘Nits cosides’ de Mara Aranda. I comence dient als joves que ara m’escolten que, els seus pares, malgrat que ells creuran que no, també han viscut aquest cicle de l’etapa obligatòria, com ells (ací dic ‘vosaltres’ perquè són davant meu), amb alegries i frustracions, amb èxits i fracassos, com vosaltres: tots aquests anys els han viscut, de vegades més amatents i preocupats que no us podeu pensar. I gairebé sempre han sigut on calia, malgrat que ‘vosaltres’, no volíeu mirar.

I ara que s’ha acabat el curs, sense els xiquets, qui guardarà l’escola en les nits cosides? [homenatge a Mara Aranda]

Avui hem fet un comiat tranquil de la mestra Anna, que es jubilava completament de la feina de mestra. Tranquil, però emoció n’hi havia a manta! Xa, l’escola. Aquesta nit acomiadem la lleva de 4t d’eso. Una nova promoció d’alumnes cap al món: amb un sopar d’agraïment als pares. Som en el curs quaranté de l’escolagavina. El final. Tots aquests anys que representen cursos escolars, alumnes, mestres, un recorregut amb història: 1975-2015

Aquest és el discurs del director, el tercer d’aquesta setmana, i el segon d’avui, que voldria fer a partir de dues lectures que no hauríeu d’interpretar sinó com un discurs escolar i avant: demà serà un altre dia.

-l’una de les lectures és un repàs, de la història del grup que acomiadem, sobre una de les infinites anècdotes d’un grup d’alumnes: perquè ausaes que ens heu pegat pel sac, els xics sobretot. Parle sobretot per boca dels mestres de secundària: Xa, l’adolescència, quin patir, quin calvari, quina manera de posar contra les cordes les mares, sobretot les mares, que pateixen amb major mesura aquesta efervescència, que, en els xics sobretot, i en algunes xiques, no cal ni dir-ho: ves si pegueu pel sac fins a última hora, que sembla que voldríeu enaltir la marca comercial d’anís més famosa: aquesta marca va posar un mono a la botella, i la va etiquetar ‘Anís del mono’, i aquest mono tenia la cara de Darwin (fins en això hem sigut rucs- i permissius), ves quins descreguts de la ciència.

Fins a l’últim minut, alguns de vosaltres semblava que tornàveu a l’arbre, per demostrar com de lenta és l’evolució en els homes, sobretot en els homes joves-adolescents: sort que això passa, es cura, i un dia hom se n’adona que no podem fer el ximpanzé tota la vida. Que hi ha vida més enllà de la burrera, d’aquesta època de saltar d’arbre en arbre.

-l’altra part del discurs pega a partir d’una frase de Sèneca: ‘la saviesa, que és l’única llibertat.’ O aquesta altra idea, del mateix Sèneca, que no és Sòcrates, però s’hi aproxima: ‘En la vida, les arts serveixen. La saviesa comanda.’

Ara podria fer un acudit: —Els xics supose que també ho agafeu, no? O voldríeu que repetís alguna cosa. Eiii, diuen, i s’exclamen…

Sens dubte totes les lleves deixeu una ratlla nova a l’escola. Entre els mestres. Alguns hi deixeu més coses, per exemple el cabell més blanc d’alguns mestres, i més ratlles. En cadascuna de les mestres. Encara que siguen de primària o infantil, deixeu les ratlles. Els signes del temps i de la vida. Aquest és un discurs de goig, sens dubte. D’agrair a les famílies la fidelitat, la confiança, la crítica constructiva, l’ajut a continuar guiant l’escola.

Als mestres que feu possible el lideratge per l’educació. Parafrasejant Fuster: aquest país serà per l’escola o no serà. Serà doncs l’educació qui el farà millor. O va dir Alba Moliner, en el comiat tranquil i tan bell de secundària: no sabem si som bones persones, però som millors persones, en haver passat per aquesta escola.  En nom de la gent cuina, del manteniment, de l’administració i l’equip de mestres, dels col·laboradors, de tothom, en nom de la cooperativa escolagavina. Moltes gràcies. Aquesta també era una lleva especial per a mi, pel que significava tenir els amics de la colla del poble entre els pares de l’escola. Em permetreu la llicència d’agrair-los l’amistat i tantes coses com vivim junts, dins i fora de l’escola, parlant dels fills, de l’escola, d’educació, de compromís, d’identitat… Finalment, com que sóc mestre i l’edat va tocant-me també contra el cabell i l’esperit, que no me’n puc estar, us faré un regal en forma de consell: l’escriptora de Bétera ‘Raquel Ricart’, acaba de publicar ‘El temps de cada cosa’: regaleu-vos aquest joiell per a l’estiu que comença. Als mestres de secundària especialment, en aquesta nit, gràcies per continuar el somni que vam aprendre en l’escola infantil i en primària. A vosaltres, les famílies, que malgrat les estretors de la crisi heu continuat endavant: i als joves, a vosaltres ara sí: sense, el país no fóra igual. Així que us necessitem lliures per fer-lo millor. Per la saviesa que cantava Sèneca. Sigueu que sigueu, a partir d’ara, coratge, i ànima, i ganes de viure. Per molts anys a tothom.

Bona nit.