Ulisses20

No han calgut dictadors per al colp. Ni han calgut exèrcits neguitosos que apuntaren amb les armes. No han calgut aquelles reunions macabres, aquelles cares, ni aquelles consignes, que recordem d’altres moments de la primera part de la Transició. Ara per ara en tenen prou amb els jutges. Els jutges decideixen políticament, dràsticament, severament, sempre en favor d’un plat de la balança, que és el seu únic possible plat.
Tenen la constitució espanola que els empara, sobretot perquè poden interpretar-la amb particularitat, que no vol dir cegament, sinó amb total parcialitat, contra la llibertat i contra la democràcia. Però no passa res. Als jutges, si mai no toquen res de la dreta o de l’extrema dreta, mai no els passa res. El seu president, el de les províncies de catalunya, diu que nosaltres creem alarmisme, tremendisme, i no sé què més diu, aquell homenic. Però ells poden pegar el colp, que és el que han fet realment, i acusar-nos d’exagerats.

En un país normal, el president de la Generalitat hagués aturat el món, hagués abandonat allò que feia en aquell moment. Hagués convocat el parlament, el govern i els mitjans en una roda de premsa ràpida i creativa: hagués fet un silenci cerimoniós en el país sencer, dels pobles i de les ciutats, hagués parat fins i tot la mar, si li calia, per coratge: llavors un president amb cara i ulls i amb tota la força moral i ètica, i política, hagués demanat atenció, l’atenció de tothom. En aquell moment hauria pronunciat un discurs solemne, sòlid, impecable. Auster i compromés. Els ciutadans haurien quedat satisfets, d’aquell discurs i del seu president, que havia dit prou: espana, prou. Jutges, prou! L’escola no es toca, vostés no, perquè no són mestres ni professors ni pedagogs. La llengua no es toca, mamons (mamons potser que s’ho hagués estalviat, en directe, perquè recordem que eren tots els mitjans, els catalans i els estrangers), la llengua no es toca, perquè vostés no són mestres, ni professors, ni pedagogs, ni lingüistes, ni correctors… 
— Fa uns anys –hauria començat el nostre president–, un president català de molt coratge, va pronunciar un discurs des d’aquest mateix balcó, va començar dient: catalans, declare des d’ara mateix…!

El país sencer s’hagués sentit tan orgullós de tenir un president, mitjanament sencer i íntegre, que mai més no haguérem dubtat. Sobretot perquè ens hauríem sentit defensats, identificats d’una persona capaç, amb el reconeixement i l’autoritat que pertoca a un president, en un país normal, quan els jutges, uns quants jutges, li diuen com ha d’ésser l’escola, la llengua, i tantes altres coses del seu propi país. Com si ell no pintés, o no pintés res de res, per decidir, solament per figurar de president.
–Catalans…! 

Diu Artur Mas, l’honorable president de les províncies del nord, que la independència no era en el seu programa electoral. Que si ara tirés per aquest cantó, provocaria un frau en el seu electorat.
D’acord. Tampoc no entrava que ens pegaren pel cul els jutges, senyor honorable president, contra l’escola, contra la llengua, contra els mestres, contra milers i milers d’alumnes i famílies… i aquesta vegada el frau ens provocarà una diarrera de dimensions tsunàmiques…

Sobretot, tants com participen i aprenen il·lusionats de l’escola, i el van escoltar respectuosament aquell diumenge a l’Espluga, al Casal, amb el seu discurset, no ens mereixíem tan poc, ara, ni tanta de covardia, ni tant de cinisme polític de baixa estofa. 

Un president com cal hagués tret pit pels seus, per catalunya, per l’escola, per la llengua. No s’hagués acovardit darrere consellers o darrere bones intencions, ni hagués romàs en silenci, ni hagués respost com si allò dels jutges, fos una rabieta: nosaltres presentarem un recurs! Xe aneu a fer la mà! Un recurs per a què, moniatos!, ells ben bé que saben on apunta tot plegat i no van amb recursos ni amb bobaes…

Els polítics que tenim, desgraciats, després que ens cremaren com als homes bons d’Occitània, encara esperarien a ser ministres espanols, perquè són el resultat de la por, davant el Colp. I de la seua particular cobdícia i interés.

I aquells ho saben. I no van mai de broma. Peguen un colp d’estat emparats per la seua constitució ( i pels nostres diners).
I la consellereta ens demana que els ballem la festa. Que no ens insumim.

Xe, collons, d’on trauen tots aquests de la indefinició sexual i política?