Ulisses20

Les converses en dinar, a la taula d’agost, potser que només passen en aqueixes circumstàncies: calor, mig núvol, molta calor, molta, i fins i tot un gotim (allà on és ara Vicent Partal txirri, o txirri-txirri), bé, de quina cosa parlàvem?, de les coverses a taula, cassola d’arròss al forn, tomata valenciana enmig la taula, vi blanc fresquet, i la llengua que no parava, hui sobre animals:
La cosa ha despuntat perquè feia temps, molts estius realment, que no recordem haver vist la cabra pujar l’escala, als quatre cantons de casa. És veritat, és veritat, Empar ha recordat que un colp la va veure a Toledo, amb unes amigues, l’una de Sesenya o un poble semblant, i jo que li demanava si la cabra havia de ser d’aquell poble, Sesenya, per pujar fins a dalt de l’escala; no, no, la cabra podia ser d’on vulgués, havia de ser domesticada… I seguir la música de la trompeta.
D’ací hem passat al porc, la meua sogra tenia un porc domesticat a casa, quan vivia al pis de novençana, i el porc segons ella, solament calia que parlés (collons!), li anava al darrere tot lo sant dia, pel corredor, per la cambra, pel bany, vivia en una caixa de fusta, d’aquelles que feien servir per al tabac.
-Però els porcs són nets? -demana el xic.
-Solament havia de parlar, de tan llest.

Del porc hem passat a l’oca, una oca que algú portava fins i tot a l’apartament, quan estiuejava, no recorde el nom, però l’au dormia en un bressol de xiquet, que n’hi ha que són extravagants fins i tot per a endiumenjar els animals. De l’oca hem pegat cap a un gos, el primer que va tenir Empar, un dòber, al qual li van tallar les orelles, o repuntar, no ho sé, perquè segons ella era de pedigrí i havia d’anar afaitat d’orella a orella, i mentre tornaven, pare i filla, amb el cotxe, tot mirant-se el gos acabat d’orellar, van topar contra una tanca allà al Bassó, al barranc de l’Hortolà, just contra un cartell que deia ‘compte amb el gos’. No, que no és broma, que els va passar de veritat… No li ho digues a ta mare, va demanar el meu sogre.
-Xa, com és que heu tardat tant?

Després passem als gats i tornem als porcs: un porc que havien baixat al poble, uns amics del xic que es posava dret i feia més por que un ós dret i fet: ep, encà hi ha la dita fer més mal que un porc solt, en això mon pare sempre ha dit que domesticar un porc és lo més difícil, o és que n’heu vist gaires al circ, per això!
Van haver de pujar el porc amb una grua cap a casa… Paraula.

Total, que tenen raó, que no sabem quant de temps fa que no passa la cabra i l’escala pels quatre cantons, però alerta, que encà no hem acabat l’estiu.
En això que s’ha acabat l’arròs i hem passat al meló: com són de bons, enguany, els melons d’Alger i de tot l’any. Boníssims, i no gaire cars.

-Que per què no hem parlat dels conills?