Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 4 d'agost de 2013

Cants d’agost (el3, bis)

Sobre el poeta Antoni Ferrer, ens diu un altre poeta pròxim a Bétera, Manel Alonso, que el veu com un rabí novaiorqués –em saltaré la descripció física–, enraonant amb un altre rabí professional del cinema, Woody Allen, sobre això i allò, pensaments, idees, religió, cultura, tot mirant-se de reüll, amb ulls petits i brillants, què passarà amb el món que vivim, sense l’art, el cinema o la poesia…

Per això aquest estiu hem inventat una combinació cinema i literatura, per farcir d’idees l’agost amb els salms, els cants i els poetes.

Cants d’agost (el3): versió 2

[…]

Aquest matí els núvols cobrien el cel i impedien de veure el sol. Agraïts per aital exercici, caminàven ran de mar, entre peixos ratlla i peixos sardina, fins a passar Alboraia i arribar-nos on el Carraixet acull el Mediterrani. Dos topònims nobles, sens dubte. Com ho són els aljubs de Constantinoble o la perspectiva Nevski.

Finalment, han caigut uns plugims perceptibles però dèbils, al terme de Bétera, quan amenaçava el pitjor contra el camp, la tronada d’estiu, la primera d’aquest mes d’agost, que ha estat benigna, curta, breu, innocent.

Ara corre una mica l’aire, no gaire, però suficient per respirar una vesprada més dolça i passadora. Esperem els poetes a l’Ateneu:

–Un poeta és allò que escriu, diu Alexandre Navarro.


Per un altre costat l’acompanya un poeta major, entre els valencians: Antoni Ferrer, que hem convidat a fer la lloa d’#EncesaFotografia. No sé si recordareu, fa uns deu anys, que el Bloc de progrés li va dedicar una nit especial, al castell de Bétera, quan les nit poètiques i de música eren autoritzades. Repassàvem Cant Temporal, un poemari cim i fita entre els poemaris.

De fet aquest Ateneu ve a paliar aquella burrera política, la fiscalització cultural i de vida que representa una política mesquina, mediocre: tan minúscula.

Els poetes són allò que escriuen…, per tant, la bellesa de l’idioma, la puresa de la llengua, perquè representen la llengua mateix, viva i culta, i mereixen el major dels nostres respectes: l’admiració pels mestres, que declaren a Finlàndia.

Encara no estem prou avessats a escoltar-los, malgrat que n’anem aprenent. Sens dubte, a passes ràpides, des que un altre escriptor, Josep Lozano, es va inventar allò del 4 de setembre. Cada 4 de setembre, reconeixem el gran poeta Estellés, i ves que un altre escriptor ho deia: veig en Alexandre Navarro l’Estellés més magnànim.

Magne. Alexandre, poeta.

La dignitat d’aquest corral guanya, sens dubte cada dia i guanya sobretot amb la presència esporàdica dels poetes: Josep Piera, Jem Cabanes, Pere Bessó, Antoni Albalat, i hui dos grans amics, Antoni Ferrer i Alexandre Navarro:

Benvinguts, per molts anys.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent