[Primera versió de la primera part]
En una altra versió, m’he desperat de sobte al compàs de la banda de música i he fet un salt espectacular, corredisa fins al balcó, però era una falsa alarma, perquè el sèquit que acompanyava la banda pegava encara cap al corral, així que trigarien ben bé una hora a passar pel nostre carrer. Vaig fent temps i apamant què passarà, qui em trobaré, com anirà tot plegat, quines seran les absències enguany —el tio Manolo Carinyena no vindrà, ni el tio Ramón–, n’hi haurà més absències, sens dubte, és un dels punts de la festa. Les presències i les absències. Passem llista. Passen les obreres amb tanta rapidesa que apenes si podem observar com van vestides, quina cara fan, si tenen el tarannà apropiat, com és que aquella ombrel·la no fa el paper adequat… Uf, les dones que en saben apamen com va vestida cadascuna de les obreres, amb una ullada, amb aquells colors que no s’adiuen gaire a l’obreratge, en canvi de passar per falleres… Jo no ho dic, sinó que esmorzem en un corral fantàstic que caiguem de cul i peguem cap a la plaça, la festassa gran, el confeti roig: la plaça roja enguany és a Betera, i les campanes que toquen a glòria… prou desfici, prou, fa cent anys que el confeti va substituir l’aigua de colònia, en la festa de Bétera, i hem guanyat en color, en harmonia, en siroll, segurament que el conjunt és de major goig, ara.
I el foc…, què passarà durant la nit, en el segon torn de la festa major?
[continuarà]
Una abraçada…però quina putada !