Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 5 d'abril de 2008

Canet lo Roig (Rossell)

Ens allarguem a la fira de Rossell. Quan arribem és gairebé migdia, però la fira és bastant diversa, pel que fa a mostrar parades que ens atrauran bona estona, a grans i menuts. Hi ha animals, maquinària, productes d’alimentació, roba, artesania, cotxes, atraccions i encara un sac de sorpreses. La primera, l’aparador de Jose Fuentes, esquilador (llevo lo pèl, ens diu). Té una exposició de màquines d’esquilar que tomba de tos, tisores, cordes de trabar, fundes, ens deixem explicar proeses que nosaltres hem conegut de menuts, al poble (mon pare sempre ha tingut animals) que els nostres fills ja no volen conèixer; de fet, se n’han anat a una altra parada, mentre José Fuentes va descabdellant històries amb una passió sincera. En aquell moment arriba un xicot jove, cepat, agafa una màquina esquiladora i pregunta per quant la ven: –Ací no és ven res, res de res –respon José rotund. L’home jove és el seu nebot i ja sabia per què provocava l’oncle. És un ofici que es perd, a mi ja no en ve nengú al darrere, i ves que he arribat a esquilar noranta ovelles a mà, tot sol, i el meu mestre n’arribava a esquilar cent deu en un sol dia.
També ens aturem a la parada del Ramon, un jove de Godall que ha innovat una nova funció per als quads, adaptant-los-hi maquinària per a treballar al camp: ganxos, cubes, turbos, braços per polvoritzar amb herbicida sense baixar del quad, etc. Ha arribat a guanyar reconeixement per la seua innovació.

Comprem dolços, olives, embotits, carreguem i tornem a Canet a dinar. Allà havíem deixat cuiners i dues olles que juntes feien més de vint litres de brou. Dinem olla, xafarranxo contra els cigrons, la botifarra, la creïlla, la cansalà, la carn, les pilotes, la carlota, dinem sense pietat.
Després que reposem el dinar, ben tard, arriben Empar i Jordi des de Xert. Els ensenyem la casa i baixem a fer un passeig per un dels itineraris que volta les oliveres mil·lenàries. Fem espàrrecs, exercici que ensenyem als xiquets, i tornem per un camí curt. Som a la part alta, ara mateix, camí del poble, allà al fons veiem uns llums que, Toni assegura, són les Cases d’Alcanar. Potser en aquell moment va acabant-se la primera de les peregrinacions blocaires. Vilaweristes, vilawebistes, vilaweblocs…, no negaré que em feia goig acostar-m’hi, però no són tants dies que sóm junts, amics i família, així que m’he estalviat la torbació de demanar-ho.



Respon a knockoff handbags Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent