Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Caminant per la Concòrdia (2)

En aquest caminar tranquil, de voler saber què passa al nostre paisatge, repassem fets curiosos, sorprenents. Les primeres migracions de famílies italianes al Camp de Túria i als Serrans, per exemple, de fa centenars d?anys. No ve de quatre dies l?intercanvi de persones, o l?interés de millorar el viure, aleshores també difícil, d?aquestes famílies. Parlem dels Vintimilla d?Alcubles, lligats al poble falsament fronterer de Vintimiglia. Parlem de Niça, de l?arxiu de Torí, del regal de mig terme a França per evitar mals pitjors, quan es pretenia la reunificació. La serra també permet la història, i els lligams que semblarien impossibles ací són casuals o causals.
Apareixen els topònims als rètols dels camins: Tufaltaves, Mundo Nuevo, Bodegues de Gea, Osset (ara amb doble es), Per l?Ombria. Fem una parada en una Nava que recull l?aigua a la clapissa, perquè bega el ramat ací al Collao de la Llosa.Tornen a la conversa els topònims de la Bolillola, no n?hi ha travessa que no es faça present, al Molló d?Andilla i Lliría.
Al mas del Gall, o del Poll, ens espera Roser Santolària, mestra, una altra peça fonamental en l?escaquer pedagògic valencià, incansable Roser, de paraula amable, entusiasta sempre per ensenyar, per atendre les persones. Avui, ella i l?home ens acullen amb el somrís per la nostra tardança amb un buit a l?estòmac, sense esmorzar. Però comença el relat, perquè sap que encara tenim un tros llarg per endavant i pateix que no se?ns faça de nit: ?Ací a l?hostal del Poll, els veïns d?Alcubles baixaven per estar-se treballant amb la vinya. Hi ha encara les casetes, els trulls, els cubs, feien la feina ací mateix, als Cellers de Gea?. Roser parla de quan era una xiqueta encara no de cinc o sis anys, parla de la tia Rufina, del tio Roque, del pastor Xixarra. Finalment ens parla de la Concórdia ?m?ho he preparat aquest mateix matí. Us explique, les capitulacions de 1438, la Concòrdia entre Alcubles, Altura i Llíria. A partir d?ara és el que caminarem, els senders de la Concòrdia, que després de cinc-cents anys encara hi ha pleits malgrat tanta voluntat de concòrdia. D?alguna manera, aquesta falta d?entesa no és nova entre els valencians. Si fa no fa, el nostre destí més fatal. O fruital.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent