Ulisses20

Tots aquests referents no són minsos, que no, que parlem d’una categoria infernal, o celestial, de primer ordre. L’aplec de noms propis tan insignes va espetegar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València, en la presentació de l’última novel·la de Núria Cadenes. Joaquim Bosch havia arribat puntual amb el vestit de la faena, amb la corbata reglamentària, i la bossa de mà, de pell negra, farcida dels papers principals d’un jutge, supose, que s’emporta els deures a casa com els xiquets d’escola: és d’aquells embalums que en deixar-los a terra es planta dreta, la bossa, però agafa la forma panxuda d’un contenidor que reté un pes molt específic, de densitat vital. Pell autèntica, xa, de funcionari de carrera noble (l’1 per mil, no us penseu res de bo). Joaquim Bosch va comparar Cadenes amb Faulkner (!), ell que es va declarar afeccionat de deliri a la lectura i a aquell americà. Pagés, en canvi, Vicenç Pagés, assegurava que els escriptors catalans no havíem assolit encara prou gruix per comparar-nos a, per exemple, Cunningham, no diem Faulkner. Ací vosaltres, si sou espavilats, ja posareu el vostre escriptor internacional preferit de pedigrí -rus, francés o angloamericà, preferentment. Però potser que la fornada valenciana que ara pega amb ferro fort (?), Cadenes, per exemple (dues vegades), s’hi acosta: Cadenes, Martí, el jove Fenollosa, Cucarella…

L’escriptor de Genovés, Paco Cerdà, va posar tres referències per presentar la novel·la de Núria: va dir que llegir-la és identificar un quadre inconfusible: això és un Tàpies, això una narrativa Cadenes. Pel que fa a un altre tret distintiu d’ella, Cerdà va intensificar més si cap la passió de Cadenes, quan escriu o narra oralment, o sedueix, i l’exemple que va triar és el mercader de Venècia de Xèspir. Tot cor, o vull el cor. El cor o res. I finalment, va dir, com Paco Cabanes Genovés, n’hi ha homes, i dones, que són tot carisma. Dins i fora de l’ofici, només de veure’ls fins i tot. Núria com Paco, doncs. Amb permís de Rovellet, Genovés ha sigut el més gran de la història de la pilota, sort que amb els escriptors no n’hi ha ningú que vulga ser campió de l’ofici, només grans novel·listes, o millors poetes, o assagistes similars a Montaigne, però no pretenen de ser campions de res. Supose. També haguéssem pogut preguntar-los-ho, anit, perquè n’hi havia uns quants escriptors també entre el públic: alandes, domínguez, muñoz, llòpis, grau, pasqual, de renzi, conca, garcia, ventura… Més, més, i la sorpresa final és que ací es va acabar la presentació, breu i avant, amb una sentència de Fuster, que va llegir el jutge i Núria va dir que més elevat que això no calia res més: també sabia ella la feinada que tenia per endavant, abans de sopar, si havia de signar  un centenar de llibres que tants de lectors i fans volien emportar-se a casa.

Em reserve la cirereta dels comentaris de Mercè, d’Algemesí, lectora apassionada de Núria, possiblement l’única apassionada de Tiberi tants anys després, que ja ho diu una mare d’ofici, ella, i jo ho confirme: és que Núria ho té tot, però tot: alta, templà, seductora, forta, escriptora de lo alto, passió, oratòria… que no li falta de res, xa.