Ulisses20

M’he llevat molt cansat, al matí. El cos no em responia. Sabia que seria un jorn llarg, que podria ajudar poc, potser que faria més nosa que servei. El somni de la nit m’ha deixat tocat anímicament: «mon pare era davant meu i jo el volia abraçar, agafa’m, em pense que deia, no vull morir-me! Fotre, m’ha entrat el nus a la gola, que no sabia què dir-li, però després he reaccionat: pare, si tens més de noranta anys, l’un dia o l’altre haurà de passar, però ja no deia res, ell, només que jo em sentia fluix, molt derrotat, perquè no podia fer res. M’he despertat, he passat molt de temps al bany, perquè no volia trobar-me de nou aquella conversa, si no podia salvar-lo. Realment, mon pare no va patir mai per la mort, no en tenia cap por, no en va mostrar mai, de por, o no m’ho va dir mai: ben al contrari, en parlava amb una naturalitat que ja en voldria jo una part. Ell era d’una altra pasta. Un ferro d’home.

Avui el camí a l’escola ha sigut llarg i molt lent: el col·lapse a la carretera era monumental; quan arribes a la feina ja has passat el neguit de conduir amb tanta tensió. Havia llegit l’article a Vilaweb, i n’hi havia mestres que ens enviaven tots els missatges de suport, però us ha afectat tant l’escola? Avui m’acompanyava Maria, i darrere venia Pep i els seus fills, però ens hem extraviat i cadascú hem fet via pel nostre compte. He arribat a l’escola, sí, però ja sabia que no passaria bé el dia, que no ajudaria gaire. La gent m’ho notava i patia, volien que descansés, que visités el metge, que tornés a casa, que m’agafés un dia o dos de descans. Després ja han arribat els vòmits, el mal de panxa, el malestar, la pudor de fang i no tenir ni una engruna d’empatia per aguantar les bromes, tothom em volia elevar la moral, però jo només podia mirar-los, sense dir gairebé res, de veritat, els volia dir: deixeu-me, em trobe bé, però no em trobava bé. Ells també ho sabien. Era el senyal que m’havia trencat, de tants dies enmig d’aquell col·lapse; pep i els fills ja eren a l’escola i feinejaven, el tractor de Vicent ho feia sense parar, la pala amb el camió tampoc no ha arribat, porta tres dies de viatge però encara no ha arribat, ni la pala ni el camió per carregar la runa, així que el fang fa muntons pel pati, torna a dins l’escola, com si volguera repassar una altra lliçó, i Vicent l’havia d’arrossegar lluny, també ha arribat el sinyor Vicent de picanya, amb el seu tractoret, el senyor Vicent és l’amo de l’hort de Montesinos, fa anar el landini a una velocitat de vertígen, «mare, sinyor vicent, que ens xafarà», però ell no ens xafa ni afluixa, pantaló curt i katiuskes, setanta anys llargs, i Paco de borbotó, el tercer dia, que ens envià maria de viverpal fa tres dies per rentar amb la cuba, i uns bidons d’aigua plens de mil litres cadascun, que avui baixava d’un altre camió un amic d’Àlex, de montcada o alfara, hi havia exalumnes de feia molts anys, i Pep basílio, i Roser, i Manel, tots tres de bétera, ahir eren les meues cosines Taronger que van treballar fins a extenuar vius i morts, no sé quantes mares i pares també avui, i l’incombustible Rafa amb tot de material, monos de treball, guants, lleixiu, katiuskes del 45 (que no sé d’on les trau), i els pares de Lluc morelló amb dues motxilles carregades amb granotes de plàstic, guants, protectors dels peus, però avui jo no aguantava res, el cos no em responia, Imma, Càrol i Esther se sentien preocupades per la cara que feia, despús-ahir ja m’ho van dir, va, alegra’t, et necessitem animós, ens fas patir, veure’t així, deia Creu al pavelló nou, que sembla tenir cent anys, però ella venia dels vestidors, amb Sònia i Esperança; també hi havia el seu germà, criminòleg, professor d’universitat, i l’home, Rafa i els cunyats, no paraven, Esperança, Sònia, Àlex, Josep, Neus, Ferran, Celeste, que ha portat la cervesa compromesa, hi havia uns altres joves que no conec i avui no podia ni demanar-los el nom, Jordi i Sandra q. que feien brunyir ordinadors i mòbils per parlar amb les famílies, per atendre-les, jordi és el nostre (!) psicòleg de fa anys, així que li hauré de demanar que m’explique la metàfora del somni amb mon pare -tal vegada era jo, mon pare, que no volia morir-me fins que no enllestim, fins que passen uns altres cinquanta anys d’escola-; he hagut de tornar a casa sense menjar res, res de res, no m’entrava res…, he arribat però el mòbil no parava, tot eren oferiments, ajuts, gent que vindrà dissabte de molt lluny, què necessiteu?, m’he assegut a la tassa del bany, i aleshores ja plorava tant de fang, com podia ser, tanta solidaritat…, a migdia, alguns a l’escola em demanaven quan obriríem, aleshores he aventurat una data, el 18 de novembre, amolle, amb mobles o sense, potser el 20 que farà anys de la primera edició del Tirant.

Tubal m’ha fet una foto, és una imatge que ho diu sense embuts, una imatge i els mil mots  d’una imatge que hem de salvar, per denunciar què passa i què ens ha passat, com diu Juli Peretó, no ha sigut una catàstrofe tan natural; la foto alguns direu que és massa personal -teniu raó, massa- però la situació d’ànim s’havia evaporat, i ell n’ha agafat els trossos. M’havia demanat permís, i jo: fes, fes, però no podré somriure, ni encomanar força, si l’use tota per alenar avui, i encara agraïa la presència d’un camió dels grossos, avui, que ens havia enviat aigües de l’horta, ha vingut l’encarregat, el cosí de Jaume palop, i aleshores hem vist que l’aulari de baix ja ensenyava els taulells, el color de les parets, i el rellotge ja comptava del revés, deu dies, nou… fins el 18 o el 20.