Ulisses20

«Aprendre en cooperacio d’una gota freda»

Creu Planells, mestra de primer de primària a l’escola gavina

«Aquests dies, al País Valencià fem una lliçó magistral d’aprenentatge cooperatiu. Perquè aquest model d’aprendre siga de debò coopertiu, s’hi han d’acomplir unes bases, i de bon principi, després de la tragèdia, les hem volgut seguir de primera mà. Fa vint anys, en un Congrés d’ensenyament d’escoles cooperatives, la catedràtica Maria José Díaz Aguado ens va ensenyar què comportava l’aprenentatge cooperatiu. Allò ens va obrir els ulls, aleshores, i noves  pràctiques a l’aula. Avui mateix nosaltres hem posat a prova el model, en una activitat no acadèmica. En podria descriure més, però solament ho faré d’una. N’erem vint persones, aproximadament, un grup heterogeni, pares, mares, mestres, voluntaris, cuineres, manteniment, joves, no tan joves, exalumnes… Tothom tréiem fang del soterrani de l’escola. La riuada l’havia inundat fins al sostre. Hi havia tres aules grans i un magatzem. Teníem un objectiu comú, deixar-ho net de fang; ja era buit de mobles i materials. Ara només que n’hi havia fang. L’objectiu era molt concret, fàcil i entenedor, l’havíem fet nostre i treballaríem plegats per aconseguir-lo. Teníem clar que l’única manera d’avançar en la meta individual era a través de la meta del grup. Si no ho féiem així, el fang se’ns escapava per diverses bandes. La interacció social del grup era estimulant, l’harmonia, l’humor, perquè cadascú afavoria i animava el treball de l’altre. Cadascú tenia el seu càrrec, encara que ningú li l’hagués assignat; totes les feines eren importants, totes, i d’acord amb la capacitat de cadascú la féiem col·lectiva. De primer tréiem el fang, l’arrossegàvem amb posts de fusta, amb raspalls grossos, amb graneres, organitzadament, hi havia qui anava per davant, i n’hi havia també darrere. Amb un gest, l’un deixava el que feia, per afavorir la feina de l’altre. El primer fang era arrossegat, perquè uns altres el filtraren mitjançant basquets (caixons de taronja), perquè el material escolar (retoladors, papers, llapis, runes sòlides…) no embussaren la bomba que ens ajudava a treure l’aigua. Uns altres, carregaven el fang en cabassos, que en cadena eixien plens perquè, en buidar-los, tornaren a baixar. Feina d’hores, sense parar. Quan pensàvem haver-ho enllestit, ens adonem que calia treure el parquet del terra i de les parets. Després de sis dies enfonsada en fang, la fusta no es podia salvar. Oh, vinga de nou, ànims. Fem una nova cadena, sense gaire temps per a dubtes o per perdre allò que no tenim: uns que arranquen la fusta amb aixades i pales, uns altres que la transporten, els de més enllà que ho passen per la finestra, enfilats damunt les taules; al pati, l’equip de fora que empome les futes i vaja fent munt… El vaivé és imparable. Encara apareix un nou envit —ja passa a l’escola, això, en situacions reals de classe—, davall la fusta n’hi havia suro (una primera instal·lació de condicionament que no s’havia tret en posar la fusta), així que calia continuar. Vinga, calen més eines, un crit per la finestra i ja les teníem a mà. Els uns arrancaran el suro, els altres ompliran els cabassos, uns altres els portaran fins a la finestra per on havien passat les fustes, i al pati de nou, a fer el munt més gros. Més alt. Mentre que participava de la feina col·lectiva de desenrunar l’escola, avui sense alumnes, ni llibres, ni temps per escriure la data a la pissarra o fer cabet o llegir estellés als xiquets, pensava com de bé rodava el treball cooperatiu;  la importància de transmetre’l als nostres infants.

Després de l’objectiu, vam pujar tots a esmorzar. Ah, això ja valdria d’avaluació gairebé final.

*Sort en tindrem si aquests embranzida cooperativa, tant d’esforç, coratge i voluntariat, serem capaços de posar-la en pràctica cada dia mestres i alumnes, perquè tothom col·labore, n’aprenga, i no es quede ningú despenjat o enfangat de viure l’escola.