Ulisses20

Molts dels alumnes de la nostra escola, a Picanya, no escolten xarrar mallorquí fins que no són a sisé de primària. Xarrar d’aquella manera que hom fa quan vol escoltar l’altre, comprendre’l, comunicar-se de veritat o, simplement, passar una estona per fer-hi amistat. Lo manco fins els onze anys.

Ca, impossible, us direu: amb aqueixa edat que dius, els onze, n’hi ha que ja han fet tres viatges a Mallorca a comprar ensaïmades, a posta per les ensaïmades d’aquell forn, que en fa de crema que tomben de tos un bou…, com es deia el forn, Antònia?

Als onze anys nosaltres fem l’intercanvi amb aquells xiquets de Palma, com es diu l’escola…, si, una cooperativa, i és a partir d’ací que s’hi troben que descobreixen que els parlars mallorquí i valencià són germans, tan bells i diferents. Jo, a més, a sisé els feia llegir abans de la trobada unes quantes rondalles de Mossén Alcover, i aleshores tenia la feina avançada, per endavant.

I potser que n’hi haurà més escoles que ho faran, això, de trobar-se escoles del país per reconèixer-nos en la llengua, almenys en la llengua. Això sempre m’ho recomanava Gabriel Sendra pare: no perdeu mai aquesta activitat, no sabeu fins a quin punt és important per al país, l’intercanvi. I per als alumnes, escoltar els altres parlars.

Després de tants mesos de Botànic, de govern del Botànic, i d’anys que fa que ens governen als valencians, hom ja pensa si no és una estratègia calculada, ordida contra nosaltres mateix, expressament, mantenir-nos desconnectats. Perquè els xiquets i els al·lots no es puguen reconèixer, o bé fins els onze o dotze anys, o bé mai. Mai de la vida.

Com si els xiquets valencians fórem menys que els xiquets d’un altre país, com per exemple, per exemple (Carme Junyent de segur que podria posar-vos exemples fantàstics i similars a aquesta situació).

D’una altra manera no s’explica l’apagada cultural i lingüista que significa aquesta desconnexió entre les televisions dels tres territoris (a veure si ho dic que no els sente malament als cowboys de compromís) o del país que, ja ho va dir Pla, o Fuster, o qualsevol amb tres dits, tres: “el meu país és aquell on em responen bon dia quan dic bon dia.”

Avui i demà hi ha apagada cultural. Una protesta, una altra més, contra els delinqüents d’espanya, que aprofiten qualsevol esdeveniment per robar-nos la cultura, l’escola, la sanitat, l’ànima. El teatre, la música, la poesia…

Però obrir les tres televisions, homes i dones del govern valencià, possibiltar que els xiquets valencians coneguen la varietat idiomàtica de la seua llengua, depén exclusivament de vostés. Evitar-ho, mantenir-nos sense senyal, durant anys i panys, ni un dia més, és participar activament del crim contra la llengua que els diversos governs d’espanya han infringit sempre contra nostre. Participar del genocidi lingüísta que els partits d’extrema dreta, feixistes clarament, han comés sempre contra la cultura.

I la responsabilitat del crim lingüístic que vostés mantenen, és similar o paral·lel al crim a la salut, si impediren que els nostres alumnes, xiquets, al·lots o nois, no tingueren accés als mínims recursos que necessiten per viure-hi.

[continuarà]