Ànimes i minetes
A casa era costum d’encendre una mineta el dia d’ànimes. Les minetes feien una llum tènue, menuda, vestida d’un dol d’ombres que avisaven que el dia era dels morts. Sobretot dels morts de casa, però també de tots els morts. Els morts eren coneguts, homes i dones del poble, la família, els iaios de primer, els oncles, un veí, un albat… Fins que ma mare no va entrar en aquella demència, no en faltaven mai, cada dos de novembre, de minetes a casa. Avui, mentre tornava de l’escola, he pensat que n’encendria una quan arribés a casa. Per recordar tots els morts, però sobretot els morts més propers. Sense afectació, sense aquella càrrega que volien posar-li els homenics de l’església, només pel record dels nostres morts. I per tots els morts que no mereixien de ser morts. Els altres els podem recordar, però és llei de vida, morir-nos, morir-se.
Sí he recordat això de les ànimes, el llum encés, les ombres, ma mare. I m’ha fet ganes d’encendre una mineta.
L’entrada al DCVB per a MINETA f. || 1. Llum format per una mena de ble de paper o d’estopa ficat en una rodeta de suro, de cartó, etc., i posat en suspensió dins l’oli d’un vas, per a il·luminar moderadament una cambra de malalt, una imatge religiosa, etc. (val.); La vacil·lant pal·lidesa de la flama perenne de la mineta, Adlert Salze
Preciosa.
No sé com ha aparegut avui aquest article que vaig fer fa tres anys com el més llegit avui, dels meus, però agraesc de tornar-lo a llegir, el dia dels morts, en Tots Sants. Una bona sorpresa, ara que justament escriuré sobre una altra cosa, una altra de ben diferent i tristota també, que demà ja obrirà el dia al camí d’Alcubles o a Sant Ramon. Gràcies.