Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 7 de juny de 2010

Amagats en una cova, els mestres.

Mentre jutgen un president provincial per insultar els mestres, uns altres ens amaguem per parlar de les nostres escoles. En som una vintena i, malgrat un esforç i un voluntarisme a prova de foc, posem en qüestió què fem, amb l’objectiu d’anar millorant la feina, el resultat, l’eficàcia. Ho fem d’amagat, per por de la represàlia, per por de rebre un càstig… Com si voler millorar l’escola fóra motiu suficient per amagar-nos. Que no exagere.

Si un president provincial autoritza l’insult, els mestres correm el perill de ser insultats, de ser agredits, o pitjor, de ser desautoritzats. És un estil. NO som els únics que rebem. N’hi ha amenaces sobre la TV, també n’hi ha sobre la ràdio, i sobre l’escola, que en realitat és l’amenaça sobre la societat i sobre la llibertat.

Quin polític fóra capaç d’amenaçar sobre l’escola? El desficaci no és gratuït ni innocent: la prohibició d’exposicions, la destria sobre què és notícia o no ho és, la indefensió davant l’absurd del polític, el límit de l’amenaça quan ratlla allò ridícul, fins i tot, vigilant-nos què podem penjar en un tauler d’anuncis d’una escola… Home, que a València s’ha instal·lat l’escassessa intel·lectual, i els va bé deixar viure una dictadura encoberta enmig d’una democràcia tan prima.

L’acció política i judicial ens obligarà a l’acció furtiva? Com és pot legalitzar l’insult des d’una institució? Així que d’amagat, continuarem defensant valors i maneres que els polítics ja no ens toleren, si no és sota l’amenaça de la sanció i la privació d’una mínima dignitat.

Quin és el límit, i la paciència, d’una societat que tolera l’insult contra els seus mestres, i encara els vota per fer-los presidents?



  1. A FAVOR:
    Els avanços de la Humanitat, amb majúscules- s’han covat en petites reunions d’amagat. En universitats- en general, i en lletres minúscules però som una societat-nació tan estranya que en la nostra es cova al caliu de quelcom tan indefens i vulnerable com és l’Escola, ara, sí, amb majúscula.
    Els pares tenim una gran sort de tindre-vos de companys nostres i dels fills.

    A LA CONTRA:
    És difícil d’entendre l’alt grau de concentració de polítics nostrats que esdevenen uns miserables herodes.

    PS. O s’entén perfectament si observem la profunditat del que feu a favor nostre.

    😉 Gràcies i abraçades sentides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent