Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 2 de juny de 2008

Alcubles (1)

Hem arribat a Alcubles, els Serrans. després que hem anat extraviats per Casinos i la Concòrdia. Alguna vegada ho havia dit, entre pobles que es van traslladar i independitzar, semblem un trencaclosques del qual encara cal cercar-ne el sentit. Ens esperen uns amics, Roser i Lluís, que ja ens havien acompanyat a Geldo a la tardor. Després ens rep l’alcalde, Manuel Cervera, que aprofita per inaugurar una font de la Mare de Déu de la Salut. Segons la llegenda, Jaume I va lliurar a la vila una talla que portava a la sella del cavall, que representava aquella imatge. Deixem un ram de llentiscle i altres herbes davant la columna de Jaume I a la glorieta d’Alcubles, lligades amb una senyera del rei Jaume, per commemorar que vuit-cents anys després, els cristians vells d’Olocau, Bétera, Montcada, El Puig, l’Eliana, la Pobla de Valbona, Nàquera, Llíria, la Canyada, València, Manises, Algemesí, Carcaixent, la Sènia o Marxalenes (són la representació dels pobles que hi participem) retem homenatge senzill i sincer. Ens fem la foto els travessaires i alguns veïns del poble. Segons ens expliquen, Alcubles va ser lliurada a Teresa Gil de Vidaure, una de les moltes amants del rei, primera senyora d’Alcubles, segons el document més vell que es conserva de l’època.
El dia és grissot, plou i encara no sabeu com caurà d’ací una estona, que ens tindrà retinguts gairebé fins a mtja vesprada. Alguns esforçats pujaran als Molins (900m.) però baixaran xops i hauran d’estendre la roba de qulaevol manera, al bare. Altres hi serem rescabalant-nos del poc esforç físic, i altres aprofitaran per anar desllorigrant el sentit dels instituts i d’algunes activitats de descoberta dels nostres pobles.
Manuel Civera ens ha ensenyat l’Ajuntament (en obres), un edifici del XVII ara en procés de restauració, algunes façanes i portes singulars, amb arcs de pedra negra, característica de les pedreres d’Alcubles. Quan el poble era propietat de la Cartoixa de Vall de Crist va ser multat no poques vegades, per ballar en festes, en públic, a la plaça, segons documents que es conserven i expliquen com els frares s’excedien en el rigor contra la disbauxa dels homes.
Ens ha costat eixir de l’Ajuntament, perquè l’aigua baixava a cànters, però finalment ens hem encabit al bar el Porxet. Ací, al Porxet, hem passat ben bé tres o quatre hores que no se’ns han fet gens llargues. De vegades, ens hem sentit prejubilats, o homes de poble, que no cal esperar les pluges o més excuses per tancar-se unes hores al bar, entre la conversa, el riure, i el farciment de vitualla. Després, més que no en pensàvem, alguns han dinat una perolada de cigrons, vedella, fruita, polp, i rebentats a dojo, perquè la humitat i l’altitud de la vila convidaven a l’excés gastronòmic. N’hi ha travesses que roden com poden. No és la primera vegada que patim aquest tràngol de pluja en els divuit anys d’eixides per caminar. Qui no es conforma és perquè no vol, o bé, Déu prem però no ofega. Cadascú que aplique la seua fraseologia particular.



Respon a Ex-Xristus Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent