Ulisses20

Sense algunes claus, el país fóra un altre. Sense les claus que han sigut principals per entendre els últims cinquanta anys dels valencians. L’una d’aqueixes claus, sens dubte, és Al Tall, el grup de música que ens va situar de nou al mapa, als valencians. N’hi ha més claus, sí, infinitat de claus i de portes, però Al Tall n’és una d’indiscutible, i aquest documental de Josep Pitarch explica el perquè de tot plegat: Vicent Torrent, Manolo Miralles, Miquel Gil, Ortega, Ahuir i, sobretot, els membres que van constituir els últims vint anys de la banda han bastit aquest monument a la música i a la història.

El claustre de la Universitat, i Joan Lluís Vives, van presidir la presentació d’aquest document de cost zero, d’ajut zero. M’agrada especialment del documental el lligam amb l’escola, amb els xiquets que ja són capaços d’interpretar Al Tall, d’estudiar-lo i fer-ne concert. Com m’agrada aquesta proposta d’estudiar la banda a l’escola, perquè amb ella estudiem una part de la història del país que és fonamental, a través de la música, i de la vida de cada membre del grup, capaç d’haver creat sis o set himnes que perduraran entre els valencians: Almansa, Maulets, tio Canya, Miquel Grau, Darrer diumenge d’Octubre…, del no res van saber construir un corpus musical gairebé mort i convertir-lo en un clam tradicional modern, culte, popular, de posar els valencians en el present, en la divisió dels països oblidats durant segles, però capaços de reivindicar-se i reeixir amb llum pròpia: és veritat, l’administració política els va maltractar, fins i tot per això són qui són i han aconseguit aquest status grouxomarxià: del nores hem aconseguit les cotes més altes de la dignitat: la història ja posarà cadascú al seu lloc; entre els valencians, Al Tall és el referent musical que ha deixat l’herència d’una riquesa culta, d’arrel, com no podíem ni somiar, malgrat els entrebancs i la merda de la política.

 L’emoció d’aquest documental és ara i serà en el futur, quan l’escola ensenye durant anys i panys perquè som valencians, encara, gràcies a contribucions de professionals que ho van fer possible, amb una dedicació plena i gratuïta.

Per molts anys, per sempre, Al Tall.