Ulisses20

Festa major, festa grossa, festa gran i de joia, a Bétera, davant el ritual anàrquic de les alfàbegues, que enguany el temps ha respectat i empés a créixer encara més. N’hi ha parts de la festa que són fora de categoria, com aquells ports de muntanya, tan extraordinàries que els programes dels uns festers o dels altres polítics no varien gaire, que ja lluen sense haver-hi d’adobar res més, que la gent ha fet seues malgrat els intents reguladors o alliçonadors. La gernació, el color, els mocadors, les ombrel·les, les fadrines, els majorals, els amics, la família, el teu cantó de carrer, els veïns de cada any, els que encara perviuen, els que ja no hi són, els joves que s’hi han incorporat, les bandes de música, imprescindibles home, les dolçaines i els tabals, i després aquella placeta del Sol on ens concentrem els amics que hi vivim i els que retornem cada any a la festa. Tot plegat és el ritual necessari, que fa la festa més gran, més lluïdora, especial i única si ets del poble; com la festa de cada poble, especial i única, cadascú ja va triant què la fa excelsa, irrepetible, i adoba el seu parament perquè siga d’aqueixa manera. 
Avui ja és Sant Roc, i demà el Gos -Sant Gos que arribà a dir Gustau en aquella comparança de festa entre Bétera i Arenys. Ahir, a més, Ferran, que tornava a la festa seixanta anys després, que va veure en primera fila l’ànima del poble, assegut en aquella llotgeta improvisada de la plaça, encara ens va fer enorgullir-nos una mica més, del toc de campanes, del so del bronze voltejant per damunt les cases, els carrers i la gent; per damunt el terme, les campanes de Bétera deien glòria, glòria, glòria… De festa, naturalment, de tantes històries concentrades en una plaça.
De vegades els pobles són això, tot d’històries concentrades en una plaça.