Ulisses20

Sant Gos. L’humor, que durant la festa no ens en falta mai, diu quan passa l’anda: -qui és qui acompanya el Sant Gos? Pobre Sant Roc, enguany, la mala persona del senyor rector -aquest no en té mai d’humor-, va negar-li el passeig de la processó, argumentant-hi que, en no haver-hi clavaris, Sant Roc no ix de sa casa. Ni el Sant Gos, naturalment. Anit, després de l’excelsa coetà a la plaça dels Oms o de l’Abeurador, nosaltres mateix ens volíem presentar voluntaris per passejar el Gos i l’amo, malgrat que no som dels creients que ells voldrien. Caldrà alguna campanya contra el rector burrera? Damunt, l’home es nega a regar les alfàbegues que han ofert a sa església, i les deixa morir ràpidament per no haver de tenir-ne cura. És o no mala persona, algú que deixa morir aquelles plantes que són el centre de la festa, i que han costat tant de criar?

La coetà del Gos és un dels moments lluïts, d’impressió, de tants dies de festa. Allò que explica Vicent, que ha contat en alguns articles, sobre el que senten aquells homes enmig d’aquella plaça, quan hi ha l’infern del foc, de foc festiu, ha de tenir el què memorable d’uns instants de vida únics. Quan tot acaba, gairebé tres quarts d’hora després, i ells s’abracen, com si hagueren acomplit una feina de perill, té també la conseqüent història dels massips, o és macips?, que feien les feines brutes durant els períodes de pesta. Massips, els majorals, i goig a les cares d’aquell espectacle davant el poble, que els agraeix la valerosa acció dins la gàbia. 
Hi ha opinions per tot, que si hi havia poc ritme, molt de foc, algunes parades llargues. Ca! Detalls si voleu, però és un moment sublim, i quin regal. Vítol el quinze i el dèsset, per Sant Roc, pel Gos. Vítol.