Ulisses20

‘Per un batec de l’ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.’
La deixa del geni grec. M. Costa i Llobera
 
Les coves d’Artà són una meravella. Llàstima del guia, que diu que ens farà la visita en castellà, i en francés, per atendre tothom. Demana si ningú té cap inconvenient, i jo li dic que sí, que en tinc un de gros. Ell demana ara per què, per què?, doncs si ho demanes és perquè no ho podries entendre, res del que et diria, així que tant se val, tornem a viure l’autoodi, i un coeficient intel·lectual de fireta. La resta de les explicacions no ens fan perdre gairebé res, tòpics i comentaris superficials. No en sap de freixures de la roca, ni dels subterfugis de la terra, aquest home que, per no referir, ni diu res d’aquest verset que hi ha en una de les parets de les sales principals d’una cova que ens corprén, més enllà de la idiotesa humana. 
El silenci, els anys multiplicats per milers i per milions, la calma que reclama la cova i la seua història fa anys que l’hem perduda, enmig d’un grapat de xicalla que veu allò com una aventura de por bíblica: l’infern, el cel, el purgatori, uns campanes…
L’illa té aquest secrets encara no domesticats, perduts del turisme massiu, arrecerats defora dels itineraris convencionals.
Ves que he trobat a Artà una casa de maquinari agrícola que em resitua i em retorna del paradís: tractors de grandàries diferents, mules mecàniques, i estris que atreuen la mirada, sobretot quan passem davant aquell casalot dels Morell, un dels massos gegantins on venien els homes a plegar les olives i s’hi quedaven durant dos mesos, a canvi del jornal d’una quantitat d’oli per passar l’any, que no hi havia més soldada.
Mallorca extraordinària, lluny del brogit, de l’excés, de la corrupció que tant coneixem els valencians. Malgrat que ja sabem que tot el país, sense excepció, retruca de sang i fetge, som de vacances, quatre dies, convidats i servits com uns cristians vells de la península. Tanquem el dia amb un bany de profunditat, a la badia de l’Alcudi, a contravent, lluitant contra l’onatge esforçat de tramuntana que ens empeny contra les roques. Ep, es vent i l’onatge brusc, Farrutx, que ens venç i ens torna insignificants, els homes. I els xiquets.