«Dotze dies, dotze, i encara sense aigua. Com voleu que tinguem l’escola a punt, malparits.»
Ja coneixem tots els esforços que es fan per enllestir la vida als pobles, a les cases, però a dos quilòmestres tenim gent que ja renta els cotxes, a alaquàs o xirivella… Nosaltres tenim grapats de gent que, de matí, cridaven i saltaven de joia perquè ja rajaven les aixetes, un fil d’aigua tan dèbil que, de colp, s’ha fos. El miratge ha durat tres minuts. Un altre jorn sense. I ves que demà esperem una gernació de voluntaris per ajudar-nos a enllestir, a higienitzar, a deixar l’escola preparada… Però ca, no vindrà d’un somni, o d’una utopia, l’aigua. Quines infrastructures de moniato, per segons què, sinyors… Quin país a mans de pirates, conspiradors, criminals, governat de gànsters… Dos quilòmetres enllà de Picanya o de Paiporta, la vida continua, a la ciutat. I uns quants quilòmetres més enllà, diries que no ha passat res. Però ací, ni mil imatges de TV no poden mostrar què passa realment, a l’infern del fang.
I les carreteres són un altre infern. Qui pensa el país a l’engròs? Qui ha planificat el territori els últims cinquanta anys?, en mans de quines polítiques, empresaris o bancs som els valencians?, ens han tocat tots els inútils de l’univers a mosatros?, aprofitats, corruptes, ineptes, tararots, furtamantes, ignorants, lladres, manterots, tromotxots, xuplapius, caguerneres…
Mestre, podem agafar l’aigua en cistelles? podem agafar-la a grapats?, podem omplir-nos la boca i amb dues camallades pegar una glopada, no?
No és només el desastre de la gota freda, és com són les infrastructures de molles, qui les ha parides, construïdes, planificades, perquè caiguen com una plastelina, com un fang, a poc que et trobes què… un bufit?, una llevantada?, una gota?, ponts, carreteres, autopistes, aigua, llum, semblem un país de paper de fumar, en canvi que els borbons visquen en paradisos fiscals, planifiquen fundacions per amagar el que roben o ens ensenyen el cul perquè els besem el forat.
Avui ens arriba que corre que sura entre el fang que som una escola concertada, que ja ens ho farem, que no ens cal tanta ajuda, que ja sabrem traure d’on…, n’hi ha qui ahir, en un dels magatzems de distribució de recursos del poble, clamava en veu alta que a l’escola gavina no li calia res…, no sé d’on ixen aquestes consignes, tanta mala llet, i no m’estranya que pengen banderetes dels bous, en aquells dipòsits de recursos, però passa al mateix poble nostre, passa que fins i tot en situacions d’emergència ens voldrien enfonsats, perquè no amaguem que som una escola de resistència, per la pedagogia i per la llengua, per la identita i pel país que som, també en situacions d’emergència. No ho poden pair. Potser per això n’hi ha qui escampa que no ensenyem prou, que preparem tan malament els infants i els joves, i ahir, sense vergonya, convidaven a no venir a ajudar-nos els voluntaris, a no enviar-nos ni maquinari ni aliments cuinats.
No ho saben, però, que el nostre cap de cuina, raül, el segon dia després de la desfeta, el primer que vam poder accedir-hi, volia enllestir la cuina per enviar plats calents al poble. El segon dia! No es preguntava, ell, ni el torbava, per a qui serien els plats: preparem-ho ràpid i portem plats calents al poble, va dir… Però tampoc no sabíem quant de mal teníem, aleshores. I tanta ajuda com hem tingut, i cap d’ella institucional. Cap ni una: ni màquines de fang, ni pales, ni camions… El nostre cap de cuina ha estat nou dies amb el fang fins al pit, ell tres dies dels quals amb una diarrea que no li impedia no parar, callat (quan pot callar), perquè tots érem un, la cuina, l’escola, els plats calents, el poble… Però l’aigua no venia, i el primer camió gros d’ajut ha arribat als deu dies. Fotre, si agafarem també l’aire a grapats. Els aires podrits d’uns quants inútils. D’un miler d’inútils, d’un centenar de milers d’inútils a l’aixopluc de la bandera dels estancs.
Avui, al tractor de Bétera se li ha apegat un NewHolland de Xirivella, Benjamín és d’un poble de Terol que no ix als mapes, demà li demanaré de nou el nom i l’apuntaré. No és al seua feina principal, el tractor, però n’hi ha homes que fan servei a tot, per compensar tan de gànguil solt i aprofitat. Els dos tractors avui sí que han avançat una barbaritat la feina de desenrunar i desenfangar el pati. Lo de Vicent no sé com li ho agrairà l’escola, però temps per endavant per paelles i ranxos. I pedagogia. No ho perdem de vista, enmig del caos i el colp anímic, que som escola i fem escola.
Però si demà encara no arriba l’aigua, rentarem amb cervesa, ací a tocar a l’A3 hi ha les marques comercials més conegudes… només caldria una mànega de sis o set quilòmetres, i que ningú no volgués beure’n més del compte.