Ulisses20

Bétera, el camp de túria

adéu, mestre

Anit vam dir adéu al mestre. Ens hi vam quedar orfes, els amics, pepa, els fills, l’escola, la penya, el carrer i la casa, mentre ell pujava cap al collao i baixava al pla, on sempre ens repetia que feia més fred, al pla, que no enmig de la serra; potser perquè volia fer-nos la lliçó no sense ironia que la ciutat, enllà, no ajudava gaire els valencians, ni ajudava la llengua ni la vida senzilla dels homes grans. Hi fa més fred en comparació i també de manera objectiva. La família i molts amics vam poder dir-li adéu, anit, al mestre Ferran Zurriaga.

Aquella admiració que provoca la saviesa continguda, de l’home que ens ha ensenyat a estimar qui som, a respectar el paisatge on vivim i a ensenyar a partir d’un respecte i uns models de llibertat que europa ja pregonava feia cent anys, a partir d’una escola que volia ser lliure, la del mestre celestin. Anit el silenci, i el nostre reconeixement dins el silenci mentre s’allunyava. Adéu, mestre.

Els valencians venim de molt fondo, i si bé uns anys de república havien posat ales a una escola lliure tan farcida d’il·lusions, la dictadura la va matar. Va acaçar els mestres i els llibres, va matar el pensament i els drets universals. Aquell estat opressor va canviar la llibertat, l’oci i la cultura, per la beator, la repressió i el feixisme. I tant com dura el brou d’un arròs podrit. Els mestres valencianistes dels anys trenta del segle XX van ser perseguits i les seues belles experiències pedagògiques aniquilades. Calia bastir un pont, entre aquella breu experiència lliure a l’escola i els mestres dels anys seixanta i setanta…

Ací la feinada del mestre ferran és el llegat més gran que va rebre el país valencià, que encara si s’ofega en una autonomia vigilada i funcionarial, incapaç i poregosa. Calia també oferir un altre oci als xiquets, als joves, i explicar-los que un altre món era possible. Calia llegir, tant com ho feien i ho fan els mestres freinetistes, calia arromangar-se i bastir dia a dia un model de poble i d’escola que obrís les portes a l’aire fresc, a la identitat, al coneixement més primari. El primer: aprendre a llegir i a escriure. I hom dirà, encara?, ves si encara, si som només el 5% de lectors, mestres de lomloe! Ni ens atrevim a fer burla del llop.

L’escola era cabdal. Ho és. Si no s’adorm en la ximpleria burocràtica que voldrien uns quants funcionaris i polítics, i l’església. Ho era la muntanya, l’itinerari, la vida rural dels pobles, el secà i les hortetes, l’aigualeig, les macollades, els magraners i el codony. El poble era clau. Cabdal. El mestre ens explicava aquella font de Melcior, els marges, les soques recargolades d’una garrofera, ens parlava dels càtars o de Pizcueta, del Tirant, de Freinet, de la Marina…, i els xiquets, i tots els alumnes que també l’escoltàvem, apreníem a estimar la terra, la serra, montmajor, alimaimó, gorgo, però també l’aljub, els molins, la bassa, el castell, els catxirulos… Mai no ens havia explicat ningú com havia costat bastir la terra i endreçar-la, amb tanta humiltat i penúria.

Ací dalt, a muntanya, ferran i uns altres amics —ho explicava el Temps fa unes setmanes— van fer pujar el pare del país i uns altres senyorets, i més joves que havien de construir el valencianisme, sobre el qual feia segles que espanya s’acarnissava. Nosaltres els valencians. Si ens havien aterrat en un clot del qual semblava impossible eixir. I l’oci més culte també hi va ser, a Olocau. Per això també calia moure els veïns, obrir de par en par les cases, fer un refresc popular, enllestir uns dolços, i acollir tots els xiquets en un rogle, en un mas, en acampada, per ensenyar-los qui érem, quant quedava per fer, i com ens ho podíem passar bé cantant, aprenent, descobrint un fòssil, una roca, un margalló, un llibre, com era de bell aquest territori. Veníem de molt fondo, però el mestre ens guiava amunt, sempre amunt de la llengua, de la poesia, de la història dels valencians feta de petites indicacions i sendes. Els rastres de la seua Vall eren els rastres germans d’altres comarques del país. Sens dubte. Lentament ens construïa, ens instruïa, amb breus indicacions que assaboríem admirats: com és que ningú no ens havia parlat així, a l’escola, a l’institut, a la universitat…

Com era que ens havien amagat el país i qui érem.

I si el país era per fer, aleshores calia continuar, fins a l’últim moment: ja has escrit aquell text?, ja heu preparat l’exposició?, demà ens reunirem amb…, heu corregit allò, i tothom apreníem i féiem i ordíem, perquè el mestre convidava a aprendre, a acabar la feina, a parlar sobre el camp, sobre l’escola, sobre la despoblació, sobre els valencians, malgrat que el pam que li havíem promés, no era aital pam, i aleshores tornava a començar, per bé que ho sabia, que era gran i ara estava malalt, però calia continuar aclofat amb aquell barret de llana, per parlar dels íbers, dels morisquets, dels cristians vells i nous, dels senyors de Fenollet, de la senyoria o de l’arxiu de Mallorca, calia insistir que l’estudi, el respecte, el treball, no rendir-nos mai, era el camí.  “No us rendiu, mestres, no us rendiu mai.”

A Olocau tot són caus…

-com t’hem estimat, mestre.

 

 

 



  1. Albert, de tots els articles q he llegit entre ahir i hui, el del teu blog és el millor amb escreix: vertader, senzill i emotiu.
    L’hem conegut sempre igual compromés, bonhomiós, amical, encoratjador, inclusiu i ha exercit entre tots nosaltres un magistral i exemplar mestratge, com tu ben bé dius, ningú no ho havia fet mai.
    Continuarem la teua estela i les teues petjades estimat Ferran i mai se n’oblidarem.
    Moltes gràcies amic Albert per les paraules q le dediques al nostre MESTRE i AMIC.
    Paco Navarro

Respon a Paco Navarro Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent