Ulisses20

Si dic que hem viscut una altra nit màgica a l’Ateneu de Bétera em podreu dir allò que vulgueu, tant com vulgueu, però d’ací no abaixe, que no que no, encara sóc davant l’ordinador desvetllat, pitjor que una òliba, molt pitjor, no el podreu acomparar a res, aquest dolor, dolgut és poc per definir-lo, tant fotut i eufòric estic com pugueu calcular, perquè no se’ns ha acudit a ningú, d’enregistrar la xerrada de Joan Clotaldo a la llotgeta de l’Ateneu de Bétera, sens dubte la conferència central d’aquests deu dies de fira de llibres, de música, de converses, de festa major, sí, perquè ves que n’hem feta, de festa gran grossa llarga a remull de vins i caves i licors que no ens hem estat de res, de re de re que diu el Jem. No ho hem enregistrat i no seré capaç d’explicar ni la meitat, ni la quarta part, ni mig quart de tot això que anava explicant l’enòleg Joan C. Martín en un auditori atent, i una mica fred si voleu, perquè havíem apagat l’aire perquè res, però res de res, no destorbés aquell discurs intel·ligent tan altruïsta. M’he despertat que no podia dormir, de cap manera, perquè encara tinc al cap aqueixa nit sencera, Joan, el tast de vins, els caves d’Alvaro de Domini de la Vega, el vi que han enviat de l’Empordà, o l’heretat de Cecília, o el MO que no he pogut provar de cap manera, i el sopar que s’acabava sense deixar-hi engrunes, i més que n’haguérem tingut a taula, tot queia en aquelles panxes agraïdes, panxa cul i ses, que recitava ma mare, i budells!, i després les converses ja semblaven trons que anunciaven una nit de cants, veuotes xa, i una guitarra, algú deia com era que havíem deixat passar la guitarra, maedéusenyor, mai no deixes entrar una guitarra en un bar si vols tenir la festa en pau. Desvetllat com un mussol gros en el forat d’una garrofera al Brucar, que m’he hagut d’obrir l’ordinador en canal i encara sort que he trobat els articles de Montse Serra a Vilaweb, la tria d’àlbums il·lustrats i els llibres juvenils, i això m’ha encalmat l’ànim dels vins, sorprés per la intervenció valenciana en aquesta tria de llibres cabdals adreçada als joves que fan els editors, molts també joves, i la descoberta de llibres que ara mteix ja voldria tenir a la taula per començar a fussar, a regirar, a llegir abans de començar l’escola el set de gener de cap i de nou, una alegria aquesta descoberta de bona literatura que farà de pont entre els lectors infantils i els adults, esperem-ho, segons que diuen uns quants joves, entre més valencians, que apunten amb seny la tendència literària, esperem que la llengua aguante, esperem-ho de veritat, que no ens caiguen de les mans algunes traduccions…

Torne a Joan C. Martín, al debat entre els professionals necessaris i els mercenaris que ens han malmés; torne al país, al territori, a la cultura del vi, tot allò que haguérem pogut ser sense un centenar de malparits; vinc a aqueixa conversa del vi adobada d’una cultura intensa, erudita, ruixada de filòsofs, cinèfils, novel·listes, polítics de primer ordre (estrangers, no malpenseu), o encara l’oració cívica de les tres justícies: la divina, la irlandesa i la poètica, això, si en teniu l’oportunitat, que vos ho explique ell, amb aquell deteniment de la pausa, els ulls clucs, la mà damunt la taula amb aquell dit que vol guiar-nos a l’estudi, al coneixement, a l’origen dels grecs i a continuar bastint un poble a partir d’aquells valors dels pares, dels nostres pares, i no dels fillsdeputa que han volgut vendre’ns fa seixanta anys aquests descreguts del pp o del psoe o podemos (això també ho he afegit jo), perquè els professionals fan bé la seua feina, per això els contracten, però a més fan el bé, procuren el bé, i no us diré res de com es va equivocar Fuster en alguns detalls de la seua anàlisi política, perquè ja us he avançat que no ho tinc enregistrat, però Joan de segur que farà el llibre escaient per explicar-ho, que ell troba més eficaç Sanchis Guarner, el professor don Manuel i ‘La llengua dels valencians’, molt més que no ‘Nosaltres els valencians’. Amb tot el respecte i l’admiració pel nostre pensador més gran.

I encara quan tothom donava per fet que aquell esclat havia finit en una hora i un moment que semblaven divins, hem baixat a la terra i hem començat a obrir les primeres ampolles de vi… Finir?, a quin sant, o no coneixeu aquest enòleg escriptor filòsof, perquè llavors ha deixat anar el millor d’un expert que coneix el país, aquell racó, aquella vall, la vinya, l’aigua, l’esforç de les famílies per fer anar avant un petit negoci dedicat a la terra i als seus. Una DO? Una denominació d’origen? Això és el destí dels refillets del pp i els valsangiacometos, reduir-nos a un sol destí infernal, en canvi de tenir-ne vint o trenta com altres territoris europeus més petits que no nosaltres però que han sabut defensar la terra, la diversitat d’un territori com el nostre, la qualitat, la casa, els pares, lluny de mercenaris i de mediocres.

Tots els nostres agraïments avui a Joan seran pocs, perquè no podia faltar el vi a taula, el vi dels pobres que reclamava Estellés, ni el pa… Ni la llengua. Abans i després, hem viscut una nit única, sens dubte. Explicar-la ja serà més difícil.

[entre Joan C. i Alvaro, Dominio de la Vega, el president Antoni Marzo rep el diploma que Aula Vinícola ha lliurat a l’Ateneu per col·laborar a difondre la cultura del vi.]