A favor de la constitució, de Grenlàndia
A dins d’aquesta constitució veïnal, si no et sents espanyol, o francés, tens poc a pelar. Els espanyols ja ho tenen bé. I els francesos. Poden ser més de dretes o extremadament de dretes, però ja els està bé. Són allò principal que volen ser, espanyols, o francesos, i la resta són detalls. Punt. En les idees principals estan plenament d’acord. Van junts en molts dels temes i això no els torba. No els torba tant com altres temes més difícils. N’hi ha matissos, evidentment, però poca cosa més. Així que els respectem la dèria, o el goig, o el que vulguen sentir de tot plegat. Faran bé de festejar els trenta anys, els quaranta o tants com en vulguen celebrar.
Ara, què passa si no et sents d’aquella manera?, vull dir com ells voldrien que tothom se sentís i tota la pesca… Doncs que no és que tindríem un problema, és que tenim un problema. Més d’un en realitat. De primer, no ens respectaran la nostra pensada, ni la idea, i molt menys que la manifestem públicament. De fet, per això n’hi ha normatives: prohibit d’expressar públicament que no sentiu que sou espanyols. Fins i tot, l’amenaça contra les idees es fa més real amb jutges i lleis predestinades a sancionar les idees. Llavors venen els càstigs, i les penes. Això si pots estalviar-te coses pitjors. N’hi ha, de coses pitjors.
Home, podem buscar un terme mig, vull dir, no cal que pregoneu que no us sentiu espanyols, que no cal, o francesos, però som nosaltres que fem les normes, les lleis, i tenim els elements sancionadors: els poders en tots sels sentits, els judicials, els policials, fins i tot altres poders pitjors. Per això, per aquell terme mig, perquè ens acomformàrem, van inventar les autonomies. Però les autonomies no serveixen. De cap manera serveixen. Perquè representen un pedaç, un camí farcit de clots, de bonys, de perills i trampes cap a l’objectiu, però no són l’objectiu. Sobretot perquè les autonomes, i els estatuts, nous o modificats, són una única cosa sotmesa a la constitució. La constitució d’ells, la de sentir-se espanyols.
A dins d’aquesta constitució, naturalment, si no et sents espanyol, o francés, tens poc a
pelar. Els espanyols ja ho tenen bé. I els francesos. Poden ser més d’esquerres o més responsables socialment, que ja els està bé, si et sents espanyol. O francés. Són allò principal que
volen ser, espanyols, i la resta són detalls. Punt. Així que demà n’hi haurà que faran festa i n’hi haurà que anirem al camp, a treballar, que no tenim res a pelar, ara mateix. Perquè encara som en camí, en un procés llarg, però sense retorn. Trigarem a arribar, vint, trenta, cent anys, però és el nostre futur. I són les nostres idees. Això ho hauran d’acceptar: a dins de les idees d’ells no ens trobem. Ni còmodes ni incòmodes. No volem ser-hi. Potser que triguem trenta, quaranta o cent anys, però arribarà el dia que, nosaltres, també tindrem la nostra festa. Potser que els convidem i tot, a celebrar la llibertat de més idees, de més constitucions, de més naixements. El més segur és que abans de celebrar-ho ens passem molt de temps defensant-nos, amagant-nos, aplegant cadàvers dels carrers. No ho sé, no vull ser de la catàstrofe i tota la pesca, però ja se sap com van aquestes coses. El món no és Grenlàndia, ni Dinamarca… Així que demà aniré al camp i espere de celebrar-ho l’any que ve, o l’altre, o d’ací trenta anys, o cent. Nosaltres també sabem ser pacients, i perseverants. Visca el set de desembre.
Qué més volguéren Espanya i França que ser com Dinamarca. Ni de lluny!
Vivim a una presó per ser com sóm i sentir-nos diferents a ells. És això democràcia? Jo dic que NO. Pese com tú: tardarem trenta, quaranta, cent anys, potser jo no ho veja, però magradaría que la meva filla (ara té dos anys) ho visquera i ho gaudira. Anem fent camí cap al futur. Ens costarà molt i ells no ens deixaràn, però si hi hà determinació res no ens podrà aturar.
Salut!