Ulisses20

«Si hom posa a mans de cretins el destí de l’educació d’un país, cal esperar que els mestres no perdem el temps a seguir-los.»

El conseller d’educació valencià (!) diu que l’AVL no té la veritat pel que fa a la llengua. Fóra com dir que, la universitat* (ell n’és professor), no té la veritat de la ciència, o la potestat del saber científic. O encara si estirem el fil, que els metges no tenen l’autoritat sobre la medicina o els matemàtics sobre la geometria, el càlcul o la mesura. Aleshores, si sobre la llengua, la geografia, la història o la matemàtica, la universitat no té la saviesa o la veritat, aleshores qui, qui decidirà per la ciència o les llengües o la filosofia? Els cretins. Vet ací, a uns dies de començar el curs escolar, a mans de quina mena de rucs han encomanat pp i vox la responsabilitat política d’educar.

Com en els vells temps de la intolerància política contra els valencians, cal tornar a desobeir (si és que havíem abandonat mai l’activisme), i sort encara dels mestres (els mateixos malparits de l’altre dia), perquè el futur  dels xiquets a mans d’una colla de creminals polítics era i i és tan decebedor com tristot.

A València, almenys, on la política a mans de rucs només que farà l’ase, en els discursos i en els fets. En l’acció a la llarga però també en el dia a dia. Com que una majoria de valencians han decidit que el govern de la generalitat ha d’ésser a mans de pp i vox, per majoria democràtica simple, els rucs que ja han vingut albardats de casa, en faran de l’alçada de campanars i muntanyes. Dels fets dels primers dies, només cal veure el desori en l’adjudicació de mestres, de l’un costat, i l’interés nul d’uns quants dels màxims responsables que, davant el caos, van pegar a fugir de vacances.

Pel que fa als discursos, no s’han quedat curts, els carabassots, com si anaren pets: el mateix conseller d’educació ha declarat que la mateixa autoritat acadèmica que els “seus” es van inventar fa anys, l’AVL, una institució inventada per robar a la universitat l’autoritat científica, com una mena d’institut d’estudis de la regional valenciana, doncs ara no serà ni suficient ni garant de res. I si molt els convé, ja decidiran el conseller i les mules que tiraran dels cabassos plens de garrofes que ha posat Masson al cap d’una de les conselleries més complexes i difícils del govern valencià (a priori i en teoria tenen la responsabilitat educativa del país valencià), qui, qui tindrà l’autoritat en l’ensenyament.

I els mestres, que tornem a tenir uns cretins al comandament de l’escola, què farem, a partir de setembre? A qui caldrà fer cas en parlar del temps, de l’univers o del cos humà?, als colombaires, als toreros, als fallers, als bevedors de botija?

Si el màxim responsable de la conselleria i la secretària autonòmica, i els directors generals, i els assessors…, no saben fer la “o” amb un canut, com caram voldran que els directors d’escola o d’institut, i els caps d’estudis, o els mestres mateix puguen esperar cap assessorament rigorós o científic de holligans de l’adoració nocturna i el missal? On anirà a parar la credibilitat científica dels valencians, amb les melones polítiques instal·lades a campanar?

L’avís, doncs, segons la conselleria aquest mes d’agost, és que serem víctimes del cretinisme polític extrem, en canvi de continuar patint l’abandó conscient de la responsabilitat educativa… Torne a recordar que no és cap broma el dramà valencià a l’escola i al carrer, si només el 5% de valencians llegim en valencià. A l’inrevés encara és més brutal: el 95% dels valencians no llegeix mai en català.

Aquest conseller rivera i la maedéu de torn que li farà de secretària, ja deuen preparar els discursos del primer dia d’escola, de l’inici escolar davant la universitat, els inspectors o els mestres, i la densitat del que diran hom no espera tot Wittgenstein o mig Steiner, no. Si de bocamolls polítics, entre els quals l’odi a la llengua dels valencians els atia la vida i la calentura, escoltarem que el sol torna a girar a l’entorn de la terra, recuperarem galileu, els mestres, però ara no renunciarem a plantar batalla per la ciència, i per la llengua: contra l’església, els corruptes i els cretins del món que, en deixar-los l’autoritat política, pensen que són al servei del seu interés particular, en canvi de no servir l’interés general, sota el risc de convertir el coneixement en pinso d’ases i pocavergonyes.

Xarrem català, a la manera de València, deia l’Ovidi.

La polèmica de la llengua és antiga i recurrent sempre, entre l’extrema dreta espanyola que s’està a València, i entre el blaverisme que feia temps era adormit o mort o fent teranyina. Al remat, tots aquests apòstols antivalencians ja fa temps que havien guanyat, no els venia d’un pam, ves si la ruina que patim els valencians per anys i anys és grossa. Per la llengua i per més coses. Però en alertar que Europa ens pot posar a primera, pel que fa a la llengua, s’han deixondit tot d’espanyols botifarrons que s’estan al país i han començat a traure pit i collons: què?, que els valencians tindrem llengua oficial a europa?, intolerable! Que de rebot, ho aconseguirem?, Mai! Que de l’exili d’un home fóra possible… Noooo! Al remat els espanyols i els blavencians no poden tolerar que el català siga una llengua de primera. El nom els la bufa, el que no volen de cap manera és que puguem demostrar que en català fins i tot peguem la volta al món, quan volem. Ací s’ha acabat el sainet. Però ells, intolerants de mena, s’excusen que el valencià és una altra llengua, o que el nom de la llengua els torba el son, o que si recuperem la llengua, els valencians podrien pensar de recuperar més coses… Aleshores se’ls destapa la fel de l’odi profund contra València i ataquen contra tot. I som un altre colp en els anys setanta, de carregar contra els valencians: mentre ens roben, mentre espanya ens desagna fa més de cent anys, amb el pp i amb el psoe. Per anys i anys, patint els criminals espanyols i els seus partidets.

Per amagar-ho, un altre colp contra el nom de la llengua i tots amb mal de ventre.

Pel que fa als blaeurs que es pensen que són de bona voluntat, que proven d’ajudar a posar mercromines noves en velles ferides, caldria dir-los on és la sagnia. Gairebé cinquanta anys d’escola valenciana, cinquanta, i el 95% dels valencians no llegirà mai en català, o en blavencià, si us incomoda la realitat dels noms. El 95% dels valencians no llegeix mai en la llengua dels valencians. Mai de la vida. Així que no vingueu amb romanços, malparits. És ací on patim de veritat, valencians: un poble que no llegeix amaga tots els càncers socials del món. Tots. Som morts a la curta, si no ens espavilem. I ves si els mestres teniu feina i responsabilitat, malparits; mestres de primària, de secundària, de batxiller, d’universitat… Malparits! Que teniu molta responsabilitat!

És veritat que n’hi ha un model espanyol que s’ha escampat a tort i a dret com la corrupció, «el tumor de no llegir mai». En cap llengua. Però, la resta de lectors, uns quants centenars de milers, no ho fan mai, mai de la vida lligen en català. Ací hi ha una crisi estructural que és el veritable cavall de troia. Una societat amb el 95% analfabeta de la llengua del país —no llegir és analfabetisme pur i dur— és un poble malalt de mort. La resta són foteses, merda de lloca, perdigons de sucre…Mercadona i taronges de sudàfrica.

Del filldeputisme del pp què esperem?, dels toreros, dels gànsters, dels inútils… Res de res. I del psoe? res de res…

I vuit anys de govern botànic què ha fet per remeiar aquest forat?, això és, què han fet aquella alternativa que semblava tan valencianista per tapar una via d’aigua que enfonsaria mil titànics, el nostre país sencer? Res de res, en realitat. O tan poc com res. Tan poc com us pugueu pensar. Colps de cec, aigua en cistella, cagada de pastoret. Tret de pedaços i draps i tolls de paper higiènic per tapar la via directa a l’infern de la ignorància i la substitució de la identitat dels valencians. En vuit anys no arribem ni al 5% de lectors. Malparits! Més malparits que els mestres, els polítics.

La via d’aigua al país valencià és tan grossa que l’aniquilació comença a no tenir marxa enrere. Podrem perdre’ns amb els noms —és el que voldria el psoe, el pp, i tota la borumballa fallera de sempre, lo rat penat i la xàrxia filldeputesca sideral de la valència espanyola, ells volen perdre’ns i encegar-nos. Però la veritable acció que cal demana valor, coratge i grans decisions, sobretot contra espanya i tota la immoralitat que representa aquell estat corrupte i mesquí.

—Que ens voldria sempre analfabets, com ells, rucs tota la vida.

Així que si els valencians volem tenir futur i no viure només de resistències de poca eficàcia, caldrà valentia i aterrar la política dels covards. Sense aterrar un estat corcat, podrit de dalt a baix, de profundes conviccions feixistes i intolerants, que ens prefereix analfabets i muts, peguem cap al suïcidi, a mans de borbons, rubiales, sanchez i riveres… Així que, mestres, a setembre ves si tindrem feina. Si més no, per deixar de fer els malparits.

Una de les grans exquisiteses de l’estiu, a can Vilaweb, són les cròniques diàries de la professora Carme Junyent. Sota el títol «No patiu per mi», cada dia ens narra històries de restaurants amb tot de detalls de vida que valdrien per un dels grans dietaris, i per fer-ne una ruta pel país i les bones menges. Arran d’això, jo també explicaré una anècdota de fa tres dies en un restarurant de Bétera, la volteta.

Amb molts dies per endavant, els amics havíem fet una reserva per dinar el 19 d’agost. Puntuals que arribem, i veiem entrar davant nostre majorals i obreres i la corresponent xaranga de músics. Ens mirem i, sense paraules, atònits, coincidim a dir-nos «no és possible!». Nosaltres havíem reservat un dia, un de sol, per dinar fora amb els amics, per celebrar la festa i unes altres coses, i ens trobem que la xerinol·la no ens deixarà xarrar ni dinar tranquils, a quin sant. De fet, encara no ens havíem assegut que la xaranga atacava amb siroll eixordador passodobles o romanços o fins i tot imitacions de la Fúmiga… Aquell xivarri va alterar una taula que havia decidit, com nosaltres, celebrar amb amics un dinar tranquil: l’homenot, que es va presentar com a veí de la «república independent del cabanyal» (no és cap broma), tot i que vivia a paterna, va reclamar i va exclamar que allò no podia passar, que no era normal, que algú els hauria d’haver avisat, amb temps, que dinaríem amb la festa de bétera en directe —cal afegir que els festers tenen per hàbit de dinar cada dia en un local del poble, si fa no fa—, però ningú no ens havia avisat, que allò podia passar-nos. De fet, l’home es va impacientar i alterar i va exigir respecte per un dinar de festa… van eixir les paraules grosses en no haver cap resposta que no fóra la xaranga elevant el siroll a la categoria “trencatimpans” i uns quants dels majorals es van sentir violentats i van provar d’agredir l’home: sort que algú els va desparar, perquè la situació era violenta de collons, de l’alçada «colilles contra caximbufes» dels anys setanta. Ves que enguany, durant les festes de bétera hi ha hagut tot d’agressions físiques, batusses, navallades… Uf, la cosa al restaurant la volteta es va encalmar, els veïns van decidir de no dinar amb aquelless condicions d’intolerància i nosaltres vam demanar què podíem dinar: no us penseu que la carta és en català, de cap manera. Només en espanyol i avant, com en el 95% de restaurants valencians i catalans del país valencià. Això també és una agressió contra els valencians tan sirollosa com la de no avisar si dinaràs acompanyat de xaranga i festival.

Sort que la nostra tolerància per la música popular i festiva és elevada. Inversament proporcional a la tolerància que caldria amb restaurants antivalencians, o cinemes, o empreses, o misses, o lectures, o escoles, o conselleries, o generalitats… antivalencians fins a la mèdul·la.

Per cert, si teniu goig de llegir, no us perdeu les cròniques d’estiu de Carme Junyent «no patiu per mi» a Vilaweb

Ara en valencià, una crònica per explicar-nos, valencians, també els dies de festa major. Deu o dotze dies de programa intens, fins i tot de cantants pescats amb més de setanta anys, en un bagul de pocavergonyes: cap d’ells no cantarà en valencià, ni farà cançons que no siguen inútils de l’alçada del campanar: els ajuntaments renuncien a programar lliurement en favor dels grups del país (valencians, catalans o mallorquins), en canvi de deixar que programen contra nosaltres: la por a la identitat dels valencians (només se’n fan misses si ens agenollem davant l’amo). Sí, n’hi ha uns quants detalls dins la festa que simulen que som valencians cada dia: alfàbegues, cant d’estil, ball de plaça, ball de Torrent, coets, pilota… però els diners, la gran despesa ves que se n’anirà a pagar lluny del terme, a cagar a espanya, gairebé com la recaptació d’impostos generals: espanya es queda els diners i després decideix la quantitat que ens retornarà per a pagar algunes necessitats: la ruina també en la festa, sinyors.

Els valencians no alcem el cap. Ni la cua. Si l’alcem és per viure de ginolls. I la processó semblarà llarga, no, llarguíssima. Almenys mentre n’hi haja fills del poble que prefereixen de viure en amo, governats pels pocavergonya que decideixen per nosaltres també en la festa. Creure que som nosaltres que programem, fóra com pensar que som nosaltres els protagonistes del destí de cadascú. En el poble i en l’univers. No tenim orgull, ni som forts, ni ferms, els valencians, només si tenim unes espurnes de resistència i avant. Som insuficients encara, fins que no guanyem en un daltabaix democràtic. I mentre no passe, tot de convidats a preus d’escàndol, cap de valencià al nostre programa més festiu: i estira aquest exemple per pobles i pobles i la metxa nyas si serà llarga: contractar la gent que canta en valencià és prohibit: en el 95% dels casos: ves que n’hi haurà més de cent grups i músics boníssims per fer festa. Ni un, ni un exemple ni cap. Després, se’ls ompli la boca de tant valencians com són, i de tant de pit com trauran: de bonyigos en el cap, tiroliro-tiroliro!

És odi. Un odi a allò valencià que els cou dins la panxa, i els fa la fel agra. Ves si han passat colles de majorals, per anys i anys. I la festa continua tant antivalenciana com sempre. Nooo, un any vam convidar un grupet… Un any va venir a bétera… Aneu a cagar, colla de covards. Sou antivalencians, ho porteu a la sang, aquest temor que us té agafats dels collons. Esporuguits.

Però vindrà un dia que la por se n’anirà, ves, i aleshores… Hom posarà dos dits de front al programa i la festa convidarà a sentir-nos de debò… Mentrestant, les pixarraes hauran de torcar-les dones de vuitanta o més anys, si és que voldrem que el poble deixe de fer ferum, d’ofrenar tanta pudor enfeltrida als cantons de cada casa i als cervellets de canari.

Un dia, sense adonar-nos-en potser, la festa canviarà.

No havia plogut, que no, ni havien obert les boqueres del camí de Llíria o d’Alcubles, però rius de gent s’havien aplegat a la crida que la festa de Bétera havia ordit a l’albereda on tot li val, a preu d’or. «Demà escriu la crònica del que passa», demanava una amiga enmig d’un espectacle de cares i cossos despullats, samarretes al muscle, que anava i venia o s’aturava a la plaça del Mercat. N’hi havia milers de joves, milers i milers de joves desorientats, amb ampolles i gots i bosses amb beguda. Els carrerons, els carrers, les placetes no podien acollir tanta de gernació, era impossible encabir-los tots a dins el barri vell: el baix-pas s’havia col·lapsat mitja hora, les entrades de Sant Antoni, els camins rurals, el camí València, més de mitja hora per entrar al poble, dins el cotxe, la gent arribava amb una bona temperatura i gairebé amb l’espectacle de l’escenari finit. Tard, heu fet tard. Deixaven els cotxes on podien, a recer més enllà del magatzem d’ametlles Osuna, en canvi que n’hi havia gànguils que entraven amb cotxe fins a la plaça davant l’Ateneu: tard!, aparcaven, baixaven dos o tres que ja no passaven per joves, obrien les comportes i treien els licors, les fantes, els gots, el gel, es miraven la gent atònita —nosaltres no havíem vist allò encara, fins ahir, en aquesta plaça— i improvisaven els bars ambulants, el botellot! el canteret! el botijot! Tornava la gent del foc encés de l’albereda, s’ofegava que no hi cabien: no podem passar, és impossible, no sabem si els fills seran allà dins la caldera, no sabem quants milers n’hi havia anit al poble, però bé que havien de buidar tanta aigua com bevien, l’aigua és una metàfora i qualsevol espai els semblava oportú, entrar en un wàter era un impossible: no sabien què passava, a bétera?, algú havia previst allò?, seguretat?, els municipals no sabien què fer, pobres, ni com, sort vam tenir que el dia i la nit roden en aquella òrbita imparable del temps, i avui també s’ha fet de dia. No podem contar ni de la missa la meitat, ni sabem els milers d’històries que van passar, però en seguir-ho tot, podríem fer una novel·la, una sèrie… El jovent, que no depassava els vint anys, pixava portes, bancalets, persianes, racons, empedrats, contenidors, voreres, i s’escampava fins i tot pel poble nou, o tornava cap a l’estació, l’últim metro era a les tres, embotits als vagons, però tanta riuada de gent omplia fàcil un metro de bétera 1.000 vagons fins al seminari, no hi cabien els de godella, ni els de burjassot, ni els de valència, no hi havia prou previsió de res: marxalenes!, rocafort!, tavernes! n’hi havia que es queixava de la cartera, dels diners furtats, n’hi havia que rodava que no trobava el cotxe, ni el seny, ni els llibres de secundària, ni els llibres de lectura, feia tanta calor, que tot s’elevava en excés: de la brega fàcil que cercaven escamots violents, hom cantava només en espanyol, n’hi havia que s’havia plantat a la plaça amb torres acústiques portàtils que ajudaven a elevar el siroll dels carrers… aigua!, aigua!, demanaven, i l’aigua tornava després ens pixums que s’estenien i escampaven a preu de satèl·lit: una hora d’actuació d’aquell juan de badalona canviava a cada comentari, cinquanta mil, setanta mil, noranta-set mil… Cent mil euros una hora d’actuació. Una broma fàcil, aquest despropòsit antivalencià. Si es confirma aquesta immoralitat de preu, aquell sinyor cobrava a mil cinc-cents euros el minut. Un greuge tan immoral que encara no ens ho podem creure. De cap de les maneres. Res comparat al preu de vore avui les dones de bétera, carmen, maria, vicenta, pilar, amb més de vuitanta anys, amb el llegiu, els fregalls, els poals provant de traure aquella ferum que t’arriba a l’estómac, carrer de Sagunt, carrer Llarg, carrer Major, placeta Roc, carreró, Boïl… N’hi havia gent perduda per Colom, per Caruana, per Gascon Sirera, rius de gent cap a l’estació, o cap a l’horta, la pudor que penetra endins de l’ànima, de gastar-se en tararots el jornal de mil joves repartint coques, o tot un programa de grups valencians que, a bétera, no sabem encara com passa, no són convidats mai en festes… Mai! Com si convidar, contractar o programar grups valencians fóra prohibit, censurat, un crim d’humanitat… Som antivalencians fins i tot en festes, ves si som burros! Ves si el nostre odi contra nosaltres mateix és gros, intens, de renúncia a la indentitat! És el preu que paguem els valencians de no tenir veu, ni als ajuntamenst ni al consell, ni a les corts, ni a la diputació ni enlloc, el preu de tenir els carrers pixats, el poble embrutit i l’ànima en terra.

«Amb tot, direu, no vau renunciar a l’espectacle!» És veritat. El jovent, atiat per les grans decisions polítiques de quin model de festa tenim, va descarriat, amb la mirara perduda, tallats d’un patró, sense camisa, el got a la mà i la cultura al cul… que els valencians siguem a la cua lectora d’europa no és una casualitat.

*Malgrat tot, amb el valencià oficial a europa, ca si canviarem les coses. Què, visca la festa!

[continuarà]

Segons que relaten les veus expertes, avui hem guanyat a madrit de tenir llengua pròpia a europa. Home, farà gràcia de vore, si es confirma (això encara és a mans del pchoe), que europa permeta de parlar valencià (el català més bell) i a les corts valencianes o al govern valencià una majoria s’expressen en espanyol, que és la llengua de la corrupció, que és la dels borbons, i és la dels franquistes. Però ja fa paper el paral·lelisme: els hereus d’aquella banda de madrit, còmplices i militants, han enviat els sues criats a governar els valencians, perquè nosaltres encara no hem tingut la força, ni el seny, ni l’orgull de governar-nos, nosaltres mateix vull dir: sempre hem estat a mans d’enviats espanyols, com si els valencians fórem una filial de banc, o una sucursal pobra d’hipermercat… Una mala herba.

Però si el valencià serà oficial a europa, malgrat la renúncia de compromís a exigir res en canvi dels seus suports incondiciuionals als inútils i mentiders de sempre, ja no caldrà ensenyar espanyol a l’escola. Això ja ho farà La provincias, o encara pastràssimes pitjors.

(continuarà)

Passe que passe avui a madrit, els valencians eixirem escaldats. Sempre ha passat, sempre; sense excepció. No sé per què els valencians els hauríem de fiar cap vot, a espanya. Els valencians acabem esquitxats, amagats, silenciats… Robats. Som l’exemple del pitjor finançament de l’estat, i ens fan pagar que som “valencians”, malgrat que no n’exercim. Si, com ells diuen, nosaltres també fórem espanyols, no ens tractarien com un drap, de ciutadans de tercera. Però els fets són inqüestionables. Sou valencians?, pagueu!

[continuarà]

Anit, el dia va acabar penjant d’una corda. De cap a cap trenta hores de festa sense parar. Si avui és Sant Roc, demà farem Sant Gos, si un important l’altre més encara. Hom repassa els noms dels carrers del poble i el noranta per cent són sants, o botiflers o franquistes, si no són en espanyol, la majoria. Ací no hem fet net, com en tantes altres coses, i de carrers valencians, de noms valencians, entre toponímia, personatges, o protagonistes de les rondalles d’enric valor o paraules genuïnes de la llengua (n’hi ha que mereixerien de ser al carrer per no oblidar-ne’n cap) n’hi ha ben pocs, o són amagats per irrellevants. Encara no hem posat el nostre patrimoni principal en valor, els valencians, com si ens penés de passar a primera, com si volguérem amagar-nos o viure de ginolls.

També hem bescanviat els cromos del sant pel de la maedéu, si anys enrere la festa major era Sant Roc, ara el segon dia fa de pont entre ella i el gos, i el gos també és foc a bétera, malgrat la carabasseta i el pa. Sant Roc passa el retaule, baixem gàbies i reixes, agranem i ruixem els carrers… Si arribem al sopar sans i estalvis ja haurem recuperat el tremp per continuar la festa grossa…

Avinguda del gran mestre Enric Valor, del Gegant del Romaní, de Joan de la Panarra, d’Esclafamuntanyes, de l’albarderdel castell d’entorn i no entorn… 

Bétera, 15 d’agost. Festa major. Si ahir ja van sortejar les setze alfàbegues, amunt les bandes, les dolçaines i les dues ombrel·les… hi ha dues obreres que són fadrines i homes amb mocador. Amb tanta de gernació els carrers es fan estrets, entusiastes. Dels detalls de la festa els crònistes diran ai, mentre els cossiols els enlairen joves amb camises de flor. Serà un dia de trenta hores, que acabarà a foc. Per anys i anys.

Entre els polítics, fins i tot entre els del mateix partit, les colzades són freqüents, quan s’hi juguen garrofes particulars, fins i tot entre els cosins. Per bé que són garrofes públiques, els polítics les adoben a conveniència, les fan seues, exclusives…,al contrari que les garrofes de veritat, aquelles es paguen a preu d’or. Només un percentatge molt baix, baixíssim, de polítics renuncia a menjar i beure de franc un colp enllestida la feina de posar el cap al pessebre. Quatre anys, màxim vuit. Però això són casos comptats. La majoria dels polítics hi viuen anys i panys pegant voltes al rosari, bé que li peguen tantes voltes com necessiten. N’hi ha exemples que són tota la vida activa i més enllà encara. Tota una vida sense pegar colp, un colp feiner, diríem. Ja fa uns dies que a compromís també n’hi havia xafarranxo, entre socis. Les cadiretes, ai, i els milers d’euros que et plouen cada mes, són una raó suficient per acabar a colps dialèctics. Però no s’entén que, quan hom ha arribat al capdamunt del govern d’un país, el país valencià per exemple, bé de president de la generalitat, bé de conseller, o encara més president de les corts o del parlament, hom es mate per anar a espanya, a fer el pallús. Anar al senat espanyol no és sinó cercar una jubilació en vida, a fer el panoli. A bon preu, és cert. Però bescanviar un càrrec gros, el segon comandament del país valencià, o el primer, per anar a morir a aquell cau de pensionistes aprofitats és, sense excuses, provincianisme, voler passar a regional, en canvi de la dignitat i la representació més alta.

Ara, si hom ja pensa que això de les autonomies no val per a res, que és com eixir als quatre cantons amb la cabra, l’escaleta i un llanderol,  aleshores hom entén manta coses. Això és, ja bufaven en gelat, cada dia de la seua vida, aquells polítics. I com deia fa poc algú, els parlaments de les autonomies no decideixen una merda seca, només si fan comèdia o teatret, perquè qui decideix sempre és espanya, els retors i els seues jutges corruptes. Així que, matar-se per les cadiretes espanyoles, ronyoses i balladores,  com servir-se’n de la vida pública per al profit propi, és perdre qualsevol sentit si encara n’hi havia cap, o tenir por de la mort: desviar l’horitzó d’una barca que ja feia aigua a port i que ara més valdria enfonsar entre el tarquim i la boga i el vimet i el jonc…

Aquests dràcules de la conselleria d’educació, l’un i el dos, ja saben que només el 5% dels valencians lligen en valencià, que és el millor català segons Enric Valor. Ho saben, però ells preferirien encara que l’índex lector dels valencians fóra menor. Zero, per exemple. El zero absolut. Són rucs i són analfabets: no saben escriure ni llegir en català, i això no només el passa per vergonya, perquè són inútils, una riota i un model analfabet de primer ordre.

Com que l’objectiu dels espanyols és aterrar els valencians, que passaria també per enterrar-los, en favor dels espanyols i els madrilenys espanyols, s’excusen en la llengua, en el catalanisme, en això i allò, en el fons per amagar que són incapaços, rucs de comunió, beats de la ruqueria, incapaços de millorar la sanitat, o l’educació, o l’honestedat política, incapaços de desalimentar el feixisme tothora present: als mitjans, a les casernes, a l’església, al carrer…

Per tapar que són inútils, que ho són de rematats, ataquen la llengua dels valencians, pobres, perquè no arriben a més, si seran desgraciats i pobres d’ànima, voldrien que els valencians tinguérem una llengua de drap, i tenim la millor de les llengües europees, la llengua d’Estellés i d’Ausiàs March, però ells què saben, pobres quins puntals polítics són ara els màxims responsables de l’escola, al país valencià. A l’escola, i al consell, i a la política, io al govern… «Joseantonio i anaañó» no passarien en un país europeu civilitzat de ciutadans de regional, una segona categoria que en trobar-la asseguda en una plaça qualsevol, hom tiraria en un contenidor, perquè no destorbés ni fes pudor ni ensenyés què són els espanyols, al cap i a la fi.

Ves quina lliçó podrem ensenyar els mestres a setembre: xiquets, quin exemple d’inútils vos ha tocat en sort a l’hora de decidir el vostre futur.

Com que una majoria del govern valencià és analfabet, almenys en la llengua dels valencians, voldrien amagar la seua ignorància tot llençant-nos flors i violes, sobre com d’important és la llengua d’ells, l’espanyol (els valencians de veritat ja sabem que no val pa res). Els membres del govern valencià, entre més els consellers i el mateix president de la generalitat, són analfabets funcionals, totals diria jo, si no coneixen la llengua del país que governen. I des que han començat, diríem a governar, només que ataquen la llengua que no coneixen, de retop la cultura, l’educació, l’escola… Per amagar tanta torpesa, van llançant focs i bales contra el coneixement, perquè en tenen tan poc, els desgraciats, que tenen por de quedar amb el cul a l’aire davant el món: així que la burrera i l’analfabetisme serà l’eix polític d’un altre dels calvaris que els valencians hem començat a passar, de nou i de trinca, després de vuit anys de dubtes i pors i neguits i de fer el fava, emporuguits.

Perquè la faena no el desllome ni li provoque bufes a les mans, i no assumir que és un ignorant pocapena, el conseller d’educació diu que ara no ensenyarem català a l’escola. I ací s’ha acabat tot el discurs educatiu de l’home. Resum, que voldria tornar al quijote i a fer misses a l’escola. Ves que hi havia desorientació i fum, però ara sembla que la cosa serà més clara, i senzilla: el conseller “joseantonio” demana que els alumnes valencians també siguen anbalfabets, com ell.

*Homee, ara els mestres obriran els ulls i tindran l’horitzó clar. O tampoc?

Al junqueral de bétera, camí de llíria, hi ha una planta il·legal de formigó. Això ja ho havia dit fa temps, però la planta ara treballa amb una intensitat com si els faltés temps per redimir el món, com si el món s’acabés demà, si aquells camions no agafen l’embranzida màxima i es llancen ben carregats a desplegar formigó amunt i avall: centenars de camions —en realitat en són deu o dotze que no paren de fer viatges—, tot lo dia carretejant per dins del poble, empolsegant-nos fins i tot els ulls de poll, i la ullera llarga…, després arriben els camions de gran tonatge, amb les graves, les terres, el material necessari per elaborar el formigó allà mateix, en aquella planta contaminant, sense permisos, sense impacte ambiental, sense cap contro d’abocaments, però això sí, amb la complicitat de l’ajuntament, perquè d’una altra manera no ens expliquem com caram en un espai rural, de tarongers, ullals d’aigua i ajardinament del poble, la batlle permet una activitat industrial tan contaminant, a quilòmetres del polígon industrial del poble.

En la banda, ara n’hi ha una associació entre cacics veïns i empreses forasteres, hi ha un acord no escrit: els amos de segur que no deixaran passar aquelles còrrues de camions per davant de sa casa, ni per mas camarena, ni per torre en conill, de segur que no permeten passar aquell trànsit polsegós per davant dels seus morros. Ara, pel morro del poble, que passe tota la prostitució, i la puríssima, i l’àngel custodi, i la pastoreta, i les obreres, i els majorals, els coeters, i els colombaires, i els caçadors…

-Voleu dir què guanya l’ajuntament de permetre tanta runa, en aquell espai protegit?

Viatge de vacances pagades a sanxenxo, amb avió particular, equip de protecció, benvinguda i habitatges de luxe: qui paga tota aquesta malversació de diners públics, en favor d’un corrupte amb milers de milions en paradisos fiscals?, els valencians: com ho sentiu, dels diners que ens roben de les infrastructures, del camp, dels transports públics, de l’educació, de la sanitat… una part d’aquell balafiament del vell borbó de sempre (tirar els diners en canvi que els joves universitaris repartesquen coques) la paguem els valencians. Amb els interessos del FLA —com que els valencians som robats pel govern d’espanya, necessitem emprar diners i pagar-ne l’interés dels crèdits. vet ací el negoci rodó espanyol del psoe, aquell que mos demana de votar-los una altra vegada, amb els de sumar i tota la xàrxia de ninots del betlem. Però el rei borbó, que no té ordre de cerca ni de captura, ni de presó provisional ni de cadena perpètua, el rei borbó, el vell, entra i ix del territori espanyol amb els mitjans llepant-li la tanda.

Què fan els jutges, d’aquesta suposada malversació de la casa borbona?, cerquen joves independentistes que caminen per les vies, o pels aeroports, o per urquinaona, per carregar-los l’odi espanyol més ranci. És ací on descarreguen la seua impotència, sobre els joves que protestaven pacíficament pels abusos d’espanya,. perquè els jutges, al remat, són impotents, incapaços d’enfrontar-se a la veritable corrupció espanyola.

*Home, és que aleshores també haurien de jutjar-se ells mateix, els jutges jutjats, i aleshores… Aleshores el rei borbó, el vell, agafarà el jet privat, mourà la maneta i dirà adéu, ací us quedeu, moniatos, amb un pam de nas, que els meus negociots no són d’aquest món ni els jutjaran mai homes nascuts de dona.

*Però vosaltres voteu el psoe, no siga que vinguen els marcians de mart i vulguen agafar dels ous el borbó iaio.

Jo sóc partidari, com el Barnils, del lema «com pitjor, millor!», sobretot perquè els valencians ja ho tenim això, dins el plat: ací al país valencià governaran, després dels jutges, les casernes i els retors, el pp i vox: tots plegats una de les pitjors pandèmies que déu va enviar al faraó, abans d’alliberar el poble de Moisés. Alliberar-nos, justament és el que volem, però continuen cagant en pena, que els valenciasns no escarmentem, almenys completament.

En uns segones eleccions, sempre hipotètiques (de junts, i menys dels espanyols, no te’n pots refiar si són un partit polític), els valencians no ho podríem fer més malament. Impossible. Així que, per malament que ho facen: com pitjor, millor.

Que tasten els espanyols que és ser a mans de la ràbia i de l’odi: els valencians portem mig segle d’odi darrere nostre… I espanya ben poc que ha fet, per ajudar, ben al contrai, ha continuat robant-nos, aprofitant-se’n de l’odi per construir més odi.

*És veritat: en les coses importants, allò d’espanya ja és com pitjor, millor: corrupció, caciquisme, tribunals, casernes, borbons, economia, lladres…

*Però, i si els valencians es desperten?, que no podria passar?, que viuran sempre de genolls, una majoria?, que a rucs no ens guanya cap poble d’europa?

*En realitat, els espanyols ens tenen una por de por: per això, malgrat que en som una minoria, continuen assetjant-nos, a morir, i encara ni apamen la força que podríem tenir… Ai, si ens desvetllem un dia! O per les vores de la nit…