El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte volia escapar-me fins al Pic de les Bruixes. Em semblava una encertada sortida pel cap de setmana de Tots Sants i el Dia de Difunts. Però, contra la natura no hi ha previssió dura.

És així com la tempesta que començava a enfosquir el cel em va acoquinar en aquest viatge a l’Alta Garrotxa. Un país on, per cert, no és gens agradable tombar llamps i trons i maltempsades. Acoquinat doncs per les amenaces naturals, em calço roba més lleugera i em decideixo per a fer una mitja marató sobre asfalt proper i, creia jo, força conegut.

Surto de casa a ritme moderat, d’escalfament muscular, i enfilo la
carretera de Viladrau ja amb un xic més de ritme. El vent baixa amb
força del Matagalls i la gorra em protegeix de les gotetes de pluja que
venen de Llevant. Llevantades a l’Osona, pluja durant força estona se
m’ocorre de pensar tot trotant carretera amunt vers la collada.

Tot just guanyats els camps del Bou, una mata es remou esperitada per
algun ésser atemorit. De cop, un remenut reietó surt atabalat i sense
control i colpeja l’asfalt amb l’ala penjant i ulls aterrits. Més
asserenat, remou el cap, plega l’ala i empren el vol de nou vers el seu
amagatall. Crec sentir-lo renegar contra la bèstia grossa que l’ha fet
eixorivir abans d’hora.

Els colors vermellosos són més foscos avui i els verds, inexistents, es
mostren en esfereïdora negror. El castell d’en Boix, encimbellat damunt
del seu altiu tossal sembla arraulir-se en les planes properes
intentant que les boires no l’humitegin. Els anys no passen en va i el
castell és mil·lenari i vol repòs i poca aigua.

Un xic amunt, a les envistes de la collada, les cireretes d’arboç em
tempten, però la força de voluntat i unes cames ja escalfades em fan
seguir muntanya amunt. Amunt, amunt. La màquina funciona a pleret i
l’aigua xopa un rostre somrient.

Supero el port de muntanya. Crec que a les votes ciclistes és de
tercera, però no ho tinc clar. Que boniques que són les batalles dels
núvols amb els cims del Montseny! Que bells que són els cingles de
Tavertet jugant a fet i l’amagada amb les boires! Si fos boig cridaria,
però només disminueixo el ritme per gaudir-ne a plaer.

Maleït progrés!!!! La carretera, en aquest tram –i fins arribar a Seva-
és farcida de galàpats i salamandres! Gàlapats i salamandres esclafades
per les rodes d’aquestes bèsties que veuen suc de passat i que roden
esperitades per damunt d’un terra fals, prefabricat. Galàpats i més
galàpats, salamandres i més salamandres!!!! En compto més d’una vintena
i penso que, d’aquí no gaire, potser algú tindrà la idea de
reintroduir-ne d’altres llocs per a que les tornin a esclafar damunt
l’asfalt en dies plujosos com aquest. Corro, volo, cerco una bèstia
viva, …

Arribat a Fi de Províncies penso que s’ha acabat el primer tram de
pujades i baixades i que ara em toca planejar un bon tros, però les
cames no diuen el mateix. Tot just passar el trencant de Viladrau, la
carretera va pujant en lleu pendent. Ben bé ho fa fins les envistes de
Tarrés, aquells casal abandonat a la bona de Déu i que presentava unes
vistes espectaculars, ara vençudes per les naus del polígon del
Fox-Trot. De nou, la convivència entre sistemes humans i naturals en
plena batalla.

Hi ha pocs cotxes aparcats. Són poc menys de les nou del matí i els
marges avui són pràcticament buits de boletaires. Dèu ser cosa de la
pluja. Corba rere corba, petjada rere petjada, em vaig aproximant a
Seva. La vila és adormida encara i el paisatge s’eixampla tot just
superat aquest nucli en direcció a la Plana. De Seva a Balenyà hi ha un
bon tram, no me l’esperava tant llarg. No m’estranya que es queixin els
veïns del poble ferroviari davant l’esgarrapada constant de serveis que
fugen al cap de municipi sense atendre les necessitats d’un veïnat tant
nombrós com el de la mateixa capital.

En entrar a Balenyà miro el rellotge, somric i alço els braços: Una
horeta i mitja des de Taradell. No està gens malament! penso sense
afluixar el ritme. El nas, però, em destarote l’atenció. Carai quina
oloreta que desprenen la Cooperativa i l’Aguilar! M’hi paro a esmorzar?

No. Avui no. Ja hi vindrem algun altre dia. Avui encara tinc una mitja
horeta de pujada fins a Taradell i val més que no m’aturi. I és que,
malgrat la frescota de l’ambient, la suor regalima una mica i, si és
gela, ja hem begut oli.

La carretera de Taradell és més sorollosa que la de Viladrau. Suposo
que és més tard i que, malgrat els anys, hi ha costum de fer-la per
prendre la C-17 enlloc de fer la de Mont-rodón. Goita! El cementiri!
Aprofitare’m per fir-hi una visita que és Tots Sants i és de ben nascut
visitar avantpassats i coneguts.

Surto de la carretera i entro al remodelat cementiri de Balenyà. Visito
els avis, l’amant del motor i el de les muntanyes. Però no m’hi estic
gaire. Amb cinc minutets n’hi ha prou per petar la xerrada amb parents
i amics que hi fan estada.

Una recta, el pont d’un Gurri que fa honor al seu nom, una corba i
vinga amunt que fa pujada. Pas ferm, decidit. En cloure els tres
revolts que conformen les corbes de Vilacís penso que tampoc n’hi havia
per tant i em sap greu no haver estat un xic més a la vora de parents i
coneguts. Però bé, les coses sempre s’acaben sabent quan s’han passat.
Crec que en diuen experiència.

Un xic assedegat, aterro a la Plaça de les Eres. Hi aterro per
amorrar-me a la font pública que fa companyia al memorial en
remembrança d’una pesta decimonònica que, ja fos pels metges ja fos pel
santoral, el poble va saber vencer amb força més esforç que l’esmerçat
en els poc menys  de vint quilòmetres i poc més de dues horetes
d’aquest exercici substitutiu d’un Pic de les Bruixes que hauré de fer
en alguna altra jornada.